CORONAVIRUS. Reflexió de la psicòloga F. Morelli, que circula entre els nostres estimats veïns italians:

El periodista Santi Riesco Pérez recull una bellíssima reflexió de la psicòloga F. Morelli, que circula entre els nostres estimats veïns italians:

«Crec que l’univers té la seva manera de tornar l’equilibri a les coses segons les seves pròpies lleis, quan aquestes es veuen alterades. Els temps que estem vivint, plens de paradoxes, fan pensar …

En una era en què el canvi climàtic està arribant a nivells preocupants pels desastres naturals que s’estan succeint, a la Xina en primer lloc i al mateix nombre de països a continuació, se’ls obliga a l’bloqueig; l’economia es col·lapsa, però la contaminació baixa de manera considerable. La qualitat de l’aire que respirem millora, fem servir mascaretes, però tot i això seguim respirant …

En un moment històric en què certes polítiques i ideologies discriminatòries, amb fortes reclams a un passat vergonyós, estan ressorgint a tot el món, apareix un virus que ens fa experimentar que, en un tancar d’ulls, podem convertir-nos en els discriminats, aquells als quals no se’ls permet creuar la frontera, aquells que transmeten malalties.

Encara no tenint cap culpa, tot i ser de raça blanca, occidentals i amb tota mena de luxes econòmics al nostre abast. En una societat que es basa en la productivitat i el consum, en la qual tots correm 14 hores a el dia perseguint no se sap molt bé què, sense descans, sense pausa, de cop i volta se’ns imposa una aturada forçat. Quiets, a casa, dia rere dia. A comptar les hores d’un temps a què li hem perdut el valor, si de cas aquest no es mesura en retribució d’algun tipus o en diners. És que sabem encara com utilitzar el nostre temps sense una fi específica?

En una època en què la criança dels fills, per raons majors, es delega sovint a altres figures i institucions, el Coronavirus obliga a tancar escoles i ens força a buscar solucions alternatives, a tornar a posar a pare i la mare al costat de els propis fills. Ens obliga a tornar a ser família.

En una dimensió en la qual les relacions interpersonals, la comunicació, la socialització, es realitza en el (no) espai virtual, de les xarxes socials, donant-nos la falsa il·lusió d’proximitat, aquest virus ens treu la veritable proximitat, la real: que ningú es toqui, es besi, es abraci, tot es deu fer a distància, a la fredor de l’absència de contacte.

Quant hem donat per descomptat aquests gestos i el seu significat? En una fase social en què pensar en un mateix s’ha tornat la norma, aquest virus ens envia un missatge clar: l’única manera de sortir d’aquesta és fer pinya, fer ressorgir en nosaltres el sentiment d’ajuda a l’proïsme, de pertinença a un col·lectiu, de ser part d’alguna cosa més gran sobre el que ser responsables i que això al seu torn es responsabilitzi envers nosaltres. La coresponsabilitat: sentir que de les teves accions depèn la sort dels que t’envolten, i que tu depens d’ells.

Deixem de buscar culpables o de preguntar-nos perquè ha passat això, i comencem a pensar en què podem aprendre de tot això.

Tots tenim molt sobre el que reflexionar i esforçar-nos. Amb l’univers i les seves lleis sembla que la humanitat ja estigui força en deute i que ens ho estigui venint a explicar aquesta epidèmia, a car preu.

(Cit. F. MORELLI, traduït al Català )