“MOSSARABISME” I DISSIDÈNCIA CASTELLANA  [II]

CARTA AL DIRECTOR. de Santiago Suñol i Molina

MOSSARABISME” I DISSIDÈNCIA CASTELLANA  [II]

Sr. Director

           En l’article anterior sobre el plet lingüistic binomial de “català-castellà” que arrosseguem des de fa segles, avançava que parlaria més endavant, en una altra ocasió, del fet diferencial de partença entre ambdues llengües respecte de la dissimètrica aportació aràbiga de manlleus prèstecs lexicals, d’allò que en diem “arabismes” segons el diccionari, significant els mots de la llengua àrab incorporats en una altra llengua.

           I a propòsit d’això assenyalava l’abundor en la parla castellana de fins a quatre cinc mil “arabismes ” (de 8 al 10 % del seu lèxic), enfront del brutal poc gruix del superstrat aràbic rebut pel català de l’ordre d’uns dos-cents motscabal lèxic que equival tant sols al 2% del vocabulari català bàsic, a banda de remarcar que molts d’aquests arabismes catalans no porten aglutinat l’article aràbic “al–”, com esdevé al castellà, llevat del cas puntual i excepcional de 21 municipis de la Plana lleidatana el topònim dels quals comença per l’article àrab Ālper bé que només vuit tenen pròpiament un origen etimològic andalusí i una significació genèrica: Āl-kanion (Alcanó > el fogar), Āl-qulaia (Alcoletge > el castellet), Āl-fahs (Alfés > el camp de conreu), Āl-guwàira (Alguaire > la plana petita), Āl-māsayaah (Almacelles > el diamant), Āl-matrad (Almatret > el lloc de caça), Āl-manara (Almenar > la talaia o far) i Āl-biqcat (Alpicat > el camp enclotat).

           I ja com a anècdota afegir, que a més de topònimsnoms d’atuells domèsticsmaterials i elements constructiusormeigs de pescaplantes i fruitsmenjarsfactors climàtics i alguns patronímics, l’ocupació del vast territori de la mādinat andalusina de Lārida per les hosts cristianes també ens deixà de retruc el nom d’alguns carrers de Lleida (Cavallers, Guillem de Beziers) i de moltes partides rurals de la seva horta (BergaBoixadorsCanetCortitGualdaMarimúnMontcadaMontsóSantjust Vallseguer)relacionades amb els llinatges dels grans feudals catalans que de manera destacada participaren en la contesa reconqueridora.

Malgrat el poc gruix de l’aportació de manlleus lexicals aràbics a la llengüa catalana,  el cabal adduït esdevingué cabdal pel seu càràcter primerenc i pròxim tocant a Catalunya com a fruit del contacte directe, generalment pacífic i comercial, inclús abans del segle XII, on l“arabització” de les terres catalanes meridionals des del segle VIII hauria fet revifar habituds lingüístiques del substrat pre-romà durant cert temps esmorteïdes per la romanització en època visigòtica, tot i que hom admet que els mossàrabs de Lleida parlaven un romanç algemia (“al-‘ağam”) sensiblement igual al català dels reconqueridors.

           La qual cosa no succeïa amb el parlar dels tortosins amb alguns trets fonètics atansats al mossàrab valencià mallorquí, més aviat coincidents amb el de Múrcia Granada que no pas amb el de Toledo. Tot i que segurament mai no existí cap document redactat en mossàrab, tenim prou vestigis relictes d’aquell parlar als llibres de Repartiment dels nous regnes conquerits de Mallorca i de València, en diversos capbreus i cartes de població, en el glossarllatí-àrab atribuït a Ramon Martí i en els nombrosos topònims precatalans que han subsistit a la Catalunya NovaSes Illes i el País Valencià.

           En contrast amb aquesta Catalunya Nova, la Vella del Nord i del Sud només tingué durant un centenr d’anys la presència d’“araboparlants”, mentre que comunitats mudèjars (mudağğan), després convertides en “morisques”, és a dir, musulmanes batejades de grat o per força, romangueren fortament concentrades al territori reconquerit d’aleshores ençà el segle XII com a minoria ètnicoreligiosa arran de la caiguda del domini islàmic a la Catalunya Nova amb l’ocupació dels darrers reductes sarraïns del vast territori interior de la mādinat andalusina de Lārida (1149) i dels fluvials i costaners de la taifa de Tartusha o Tortosa (1148), i encara més, després de la conquesta de Ses Illes i del País Valencià, ja al segle XIII. i potser caldria afegir-hi la incorporació aràbiga de nous mots al lèxic a través del domini català a Sicília i de les relacions mercantils per la Mediterrània.

           I al respecte recordar com altre fet diferencial envers de Castella, l’escàs nombre de població “morisca” que restà en el territori reconquerit de Catalunya com a minoria ètnico-religiosa, durant gairebé cinc segles a la ribera de l’Ebre (4.342 persones en el fogatge de 1497) i a les vores del Segre i del Cinca (736 persones), i uns quatre segles al regne de València.  O bé, els 5.383 moriscos expulsats el 1614 pel port dels Alfacs, un 28.2% dels quals del marquesat d’Aitona dels Moncada i el 40,4% de la Castellania d’Amposta de l’Orde de l’Hospital, totalitzant tots plegats 750 famílies d’entre les 1.200 de població morisca inventariades a Catalunya l’any 1610, xifra que contrasta amb els 14.100 focs expulsats d’Aragó o les 100.000 famílies de moriscos a Castella.

           Vejam tot seguit l’altra cara de la moneda dels arabismes circumscrita ara a Castella i la resta de la Península Ibèrica, ja que la invasió musulmana d’aquesta al segle viii feu que es formessin dues zones ben diferenciades: l’Àndalus i els Regnes cristians. Mentre que a la primera es parlaven els dialectes romances dels cristians englobats amb el terme mossàrab, a més de les llengues de la minoría invasora (àrab bereber), a la segona zona hi havia el complex de Regnes cristians en fase de formació just pocs anys després de l’inici de la dominació musulmana, seguint una continua evolució divergent, en la que sorgeixen vàries modalitats romances: la castellanal’astur-lleonesala galego-portuguesa, la navarro-aragonesa i la catalana, de la qual ja n’hem parlat.

Dins d’aquest conjunt de múltiples modalitats romances no hi hagué ni s’hi va desenvolupar pròpiament, doncs, cap llengua única “mossàrab” d’àmbit i abast peninsular, sinó diversos dialectes regionals o locals d’un parlar romànic que en una mena de diglòssia (ús escrit o bé oral) eren emprats només·col·loquialment, ja que mai no l’escrivien.

Ara bé, a través del cap de pont que els diversos parlars mossaràbics establiren al sud peninsular amb la resta d’incipients romanços primitius perifèrics (asturià, lleonès, galaico-portuguès i navarro-aragonès), probablement facilitaren que hi hagués de bon antuvi una certa concordança sobre un grapat de trets morfològics i de flexió bàsics entre tots ells, de manera que es podria pensar també en el miratge contrari d’un més gran parentiu de formes entre el català i les llengües hereves del grup iberoromànic enfront dels altres parlars romànics (occità, italià), bé que sovint amb la sola excepció del castellà, tal com exposavem en l’article anterior en remarcar la seva actuació innovadora i divergent dins una certa homogeneïtat inicial dels parlars hispànics pel que fa a certes coincidències gramaticalsque tenia un abast molt més gran i s’estenia també pel domini occità genuí i d’altres llengües romàniques (fins i tot les més veïnes geogràficament, com Provença i Itàlia). Vegeu-ho:

           * 1) Conservació de la f- ] inicial llatina (portugués: fouce; mossàrab: fauchil; català: fer; provençal: faire; italià: fare), en comptes de la pèrdua de la f- inicial per la seva aspiració esdevinguda h-] en castellà (hacer)o bé horno enlloc de forn en català. //

           * 2) Conservació del so consonàntic llatí inicial amb i-], modificat en les consonants llatines j-] i g-] seguides de e o (portugués: janeiro; mossàrab: yenesta; catàlà: gener; provençal: gendre; italià:  genero), i desaparició en castellà (enero). //

           * 3) Palatització en lateral [ ll ] dels grups llatins [-c’l-] [-ly-] (portugués: cohelho; mossàrab: serralla; català: abella; provençal: abelha; // portugués: melhor; català: millor, muller, agulla; provençal: melhor; italià: meglio), i llur conversió castellana en [ j ], antigament pronunciada com la del català o del francès actuals (abejamejor, mujer, aguja) //

           * 4) Relaxació articulatòria del primer so del grup consonàntic llatí [-ct-] resolta amb la palatització en [it-] (portugal: noite; mossàrab: leite; català: fayt fet; provençal: fait)mentre que el castellà acaba per produir el so africat de [ch] (nochelechehecho) //

           * 5) Solució palatal fricativa dels sons agrupats llatins [-sc-] seguits de e (portugal: peixe; mossàrab: faxa; català: peix, aixada; provençal: peis), en contra de la [-z-] interdental castellana (pezfaz, azada).//

Malgrat tot, en trencar-se finalment la relativa i després frustrada homogeneïtat inicial dels parlars hispànics arran de l’escissió suprematista del castellà, també va fer-se’n escàpol el català, més fidel al llatí vulgar i emparentat a més amb els “parlars bessons” ultrapirinencs de l’occità central (llenguadocià-provençal).

           Pel fet de trobar-se la llengua catalana adscrita a cavall de la modalitat ultrapirinenca anomenada “gal·lo-romànica”, i d’altre banda germana de la resta de parlars peninsulars de clara filiació “ibero-romànica”, és del tot conseqüent que de la juxtaposició d’ambdues orientacions, tanmateix no sempre oposades, el català medieval es convertís en una mena de “llengua de transició”, tot i que no deixà de desenvolupar moltes solucions lexicals ben genuïnes [apaivagar (calmar, amainar)deler (anhel, desig), enyorar(ignorar, trobar a faltar), endegar (endreçar, engegar), ensinistrar (comunicar destresa)], així com elements morfosintàctics que l’hi atorguent una personalitat independent i autònoma.

           Però, a més a més, el català medieval es trobà articulat de bon antuvi en una fragmentació en dos grans blocs dialectals en progressió cap a migdia en paral·lel a l’avenç de la reconquesta i colonització del territori. Mentre d’una banda el dinàmic bloc oriental comprèn les comarques litorals des de Salses fins a la conca del Riudecanyes, així com el català insular, i mostra un dinamisme degut a la implantació d’una llatinitat constantment renovada, que hauria condicionat l’aparició d’un bon grapat de trets fonètics i gramaticals distintius, bàsicament reduïts pel que fa al vocalisme oriental a l’afebliment i enfosquiment del timbre (confusió ae àtones finals en vocal neutre ‘e’) // la neutralització de ou àtones en u (puzá <> posar) // i mutació de la /ǔ/ breu a /o(iuncu>jonc, en comptes de junc), // d’altra banda, l’estàtic bloc nord-occidental o del Ponent català, estés per tot el muntanyam dels vells comtats d’UrgellPallars i Ribagorça, que tot i haver estat tardana i lentament romanitzats, ja que només comptaven amb dos assentaments militars romans en els estratègics llocs de Llívia (Julia Lybica), a la Cerdanya, i d’Isona (Aeso), al Pallars Dellàdes de molt abans de l’arribada dels romans, i ben bé fins al segle X, en les seves contrades hi persistiren les habituds fonètiques d’un poblament de substrat bascoide o iberoromànic, que de fet són les que separen bàsicament ambdós blocs dialectalsi el seu català que en resultà seria trasplantat més endavant a les planes reconquerides de la LliteraSegriàUrgell i Segarra, fins arribar l’embranzida a l’Ebre, la Terra Alta i el Matarranya, i més endavant a tot el País Valencià i a la regió del Carxe, a la província de Múrcia, a l’horta de la qual es parla el dialecte castellà “panotxo” farcit de catalanismes.

           De nord a sud la ratlla de separació d’ambdós blocs deixaria grosso modo al costat oriental les localitats de MontellàGósolSant Llorenç de MorunysSolsonaRinerPujaltSant Guim de FreixenetSanta Coloma de QueraltConesaSenantVimbodí, l’Argentera Mont-roig.

Continuarà.

Santiago Suñol i Molina

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.