Míriam Tirado: “Estan caient els vells patrons autoritaris en la criança, el canvi és imparable”

ENTREVISTA A: Míriam Tirado, experta en criança conscient

Text i vídeo: Redacció AMIC/ Social.cat

No hi ha xat escolar de famílies a Catalunya on no es comparteixin els seus vídeos de You Tube, que compten amb milers de visualitzacions. Els seus llibres i contes sobre com tractar les emocions o com fomentar els vincles familiars estan entre els més venuts. En definitiva, no trobareu pare o mare que no vulgui escoltar els seus consells quan els reptes de la criança els fan sentir perduts. Míriam Tirado és periodista i consultora en criança conscient i, des de l’humor i la proximitat, ajuda a gestionar millor les relacions entre fills i progenitors. Consells clau? Connectar amb els nostres fills, i respectar les seves emocions, no qüestionar-les ni menystenir-les.

L’experta reconeix que, encara, moltes mares i pares es regeixen des de l’inconscient assumit a través dels vells paradigmes de la criança autoritària, quan el “perquè ho dic jo” era la resposta habitual a les demandes dels fills, un model de fer que, assegura Tirado, està “absolutament obsolet”. “Renyar als fills, cridar-los o pegar-los s’ha demostrat que ni funciona ni és bo”, insisteix la consultora durant aquesta entrevista.

Diu sovint que la clau perquè la relació entre mares, pares i fills funcioni és connectar amb els infants. Ens costa connectar amb els nostres propis fills?

Costa, perquè de vegades fins i tot ens costa connectar amb nosaltres mateixos, i fer-ho amb una altra persona que, a més a més, és tan diferent de tu, i que està en una altra etapa vital, de vegades costa. Hi ha èpoques que no en passa i la relació és molt fluida. Tots passem per moments de la nostra vida que tot ens és més fàcil, però hi ha altres que ens costa i ens desconnectem.

I què recomana per poder tornar a establir aquesta connexió, si sentim que l’hem perduda?

Primer de tot, cal entendre que la responsabilitat de la criança és dels pares i les mares, és a dir, dels adults. Els infants fan el que poden per l’edat que tenen i aquesta feina d’adonar-nos-en que ens hem desconnectat i de tornar a fer-ho és nostra. Recomano molt jugar, i estar en la natura, fer banys de bosc i passar una estona en espais naturals. Aquestes dues eines ens ajudaran a tornar a nosaltres, ens serà molt més fàcil connectar de nou amb els nostres fills.

És experta i consultora en criança conscient i respectuosa. En què es basa aquest tipus de criança?

Per a mi, la criança conscient és un nou paradigma de criança. Venim d’un model tradicional, on la relació pares i fills era sempre jeràrquica i molt autoritària, basada en el ‘perquè ho dic jo’. A més a més, aquest model sosté que la culpa, o el problema, sempre recau en l’infant, i mai hi havia una responsabilitat o una autocrítica, o com a mínim una pressa de consciència que en una relació sempre intervenen al 50% les dues persones. En la criança conscient ens fem conscients d’aquesta part: en la relació nosaltres en som, en bona part, responsables. Per això, és important fer-nos conscients d’on venim, de qui som, de com ens han educat, per a després, des d’un lloc més intern, treballar-ho, i criar i educar als nostres fills d’una manera més connectada amb ells, perquè ja no tindré la influència d’allò que no vull.

Aposta per respectar les necessitats dels infants. Sovint menystenim allò que necessiten? O la urgència i el caos diari ens fa oblidar-les?

Venim d’aquest paradigma de criança tradicional on allò que primava eren les necessitats dels adults, o la voluntat dels adults. I a vegades, estem molt desconnectats d’ells i per això no podem connectar amb les necessitats que tenen. És veritat que el dia a dia, en aquesta societat, no acompanya a parar a veure què li passa a l’infant: potser té gana, perquè avui se’ns ha fet tard; o està massa cansat; o porta massa hores que no ens ha vist i ens ha enyorat, i per això està reclamant la nostra atenció. Com que estem una mica desconnectats, de vegades sí que menystenim aquestes necessitats. Quan el fill té un comportament que ens crida l’atenció perquè és incorrecte, o perquè ens estranya, el que recomano als pares és parar i pensar: què m’està intentant dir que no em pot dir d’una altra manera, per edat o per immaduresa? I aquí intentar posar-nos al seu lloc.

Quins són els neguits més freqüents de les famílies quan la consulten?

Sobretot el tema de la gestió emocional. No entenem per què s’enfaden, com s’enfaden, i ens costa molt ajudar-los en aquests moments, perquè nosaltres també ens enfadem i la fem grossa. També em consulten molt sobre el tema dels límits. I ara, des del confinament i la pandèmia de la Covid-19, cada dia rebo més consultes sobre conflictes entorn de les pantalles.

Fa èmfasi en escoltar les emocions, canalitzar-les, i no amagar-les… Es fa difícil quan estem tan acostumats a frases com: no ploris, no cridis, no t’enfadis,…

El primer que hem de fer és ser exemple, i si jo entenc que les emocions són totes vàlides, i que tan legítima és la ràbia com l’alegria, quan tingui ràbia no l’etiquetaré com una cosa negativa que he de tapar o reprimir. Per tant, els progenitors hem de reeducar-nos en el valor de les emocions. I hem d’entendre que venen a ajudar-nos, no a fer-nos la punyeta. Des d’aquí ens serà més fàcil reconèixer les emocions dels nostres fills i permetre que s’expressin. Això no vol dir que, com que el meu fill té ràbia, em pugui pegar. Hem de diferenciar l’emoció, que sempre és vàlida i legítima, del comportament, que no sempre és adequat, i no sempre és vàlid. Per tant, haurem de posar límit al comportament de l’infant, però no a l’emoció.

Ha aprofitat la pandèmia per escriure la seva primera novel·la ‘Remogudes’, on s’entrellacen les històries de moltes persones i les seves emocions durant aquest any tan intens… La idea bàsica del llibre és que cal deixar-se fluir en el present i permetre’ns sentir. Necessitem més que mai dir-nos: carpe diem?

Sí, jo tinc una visió molt positiva de la vida, penso que això és finit, la vida no dura per sempre, en aquest pla terrenal, i, per tant, hem d’aprendre tot el que puguem perquè crec que estem aquí per aprendre. I per tant, quan venen emocions, hem de permetre’ns sentir-les, perquè ens ajuden a aprendre i a integrar. I hem de viure, perquè si no, el que fem és morir en vida. Potser la pandèmia ens pot haver ajudat en entendre això: estem aquí, estem vius i podem millorar les nostres vides.

Un dels sentiments que repeteixen els personatges del llibre, sobretot els femenins, és la culpa: de sentir-nos males mares, o que no fem prou com a filles, o com a companyes… Com aconselles desfer-te’n de la culpa?

Les dones sentim molta culpa, tot el temps. Crec que hi ha una part històrica, ja que al llarg dels segles se’ns ha culpabilitzat de tot, i això, d’alguna manera, està escrit en el nostre ADN. Moltes mares m’ho diuen, si al nen li passa qualsevol cosa, la primera pregunta és: on m’he equivocat? Què he fet malament? Quan potser la resposta és que el teu fill té tres anys i està en època d’enrabiades, i no vol dir que hagis fet res malament, i és el moment vital que li toca…

També tenim un altre problema: creu que hi ha molts mites encara en el món de la criança i la maternitat?

Sí, moltíssims. Pel que fa a la maternitat, ens creem moltes expectatives que ens creiem, sense qüestionar-nos-les, perquè són mites que venen de l’àmbit familiar, social i cultural, i estan integrats d’una manera molt inconscient en nosaltres. I llavors venen les grans frustracions. Quant a la criança, també hi ha molts mites, com el que diu que si criem d’una manera respectuosa els fills ens prendran el pèl. O que criar de forma conscient és criar sense límits, i això no és veritat.
Però d’altra banda, sembla que hi ha moltes ganes d’aprendre a criar de forma diferent. De fet dos dels seus llibres infantils, La font amagada i El fil invisible, que tracten temes de criança conscient, han estat el segon i el tercer llibre més venuts aquest Sant Jordi en literatura infantil i juvenil. Hem descobert per fi que la criança pot millorar molt si en parlem i ens escoltem?
Penso que estem en un moment de canvi i estan caient vells patrons, en la criança també, ensorrant-se els vells paradigmes que potser havien funcionat en una època, tot i que jo penso que, pel que fa a la criança, mai havien funcionat…. Però és que ara no funcionen gens! Renyar als fills, cridar-los, pegar-los… Tot això està absolutament obsolet i s’ha demostrat que ni funciona ni és bo.

Aquest canvi de paradigma anirà a més, llavors?

Sí, només ha fet que començar. Queda molt per fer, moltíssim, perquè crec sincerament que encara són una minoria de pares i mares que comencen a criar des d’aquesta visió, i encara guanya de bon tros i amb molta diferència la criança tradicional. Per tant, queda molt camí per recórrer, però crec que el canvi és imparable.

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.