La ruleta russa gira … s’atura … el dit prem el gallet i …

La lluna, creixent, es mou entre núvols negres de pluja i les temperatures cauen, arrossegades pel fred, quan ja semblava que s’acostava l’estiu i les mànigues curtes es deixaven veure als carrers.

Els catúfols que marquen el ritme de les nostres vides, s’enfonsen una vegada rera l’altra en les aigües tèrboles de la sèquia i tornen a remullar i embrutir allò que encara no estava ni eixut, ni net.

Estem jugant a la ruleta russa sense adonar-nos que, a cada volta del tambor de la pistola, la mà que el fa girar i ens anima a seguir posant la nostra vida en perill, hi posa una bala més i augmenta el percentatge de possibilitats de fer-nos miques el cervell sense poder inculpar ningú de tanta niciesa.

Ja fa més d’un any de la primera onada de contagis, ingressos als hospitals i les primeres morts. N’hem après a comportar-nos com cal? Sembla que, tristament i malaurada, no pas gaire. A mercè d’un malastre persistent, ens entossudim a voler trobar una solució perdurable que acabi definitivament amb aquesta pandèmia, picant fort amb el cap contra un mur de roques granítiques. No, no n’aprenem, almenys no pas tots; i la sensació de ser un babau creix a mesura que els dies passen, el campi qui pugui continua acumulant adeptes i fidels seguidors, i alguns seguim a casa esperant veure, algun dia que volem pròxim, un bell arc de Sant Martí a l’horitzó de les nostres vides.

Ens quedem a casa, volem escapar-nos del virus que s’escampa impassible pels nostres carrers i, mentre seiem en una cadira, una butaca o un sofà, a la tele o a la ràdio ens fan saber que més de nou-cents mil vehicles han sortit avui de Barcelona amb destinacions diverses. El conseller d’Interior ens diu que el confinament comarcal encara està vigent però, tot seguit i sense immutar-se, afegeix que podem agafar el cotxe, entaforar-hi la família i anar on ens doni la gana per trobar-nos amb qui volguem; i la consellera de Salut, mentre aplaudeix amb les orelles, ens estira les nostres perquè els indicadors de la Covid es tornen a enfilar, però de canviar la nostra actitud suïcida, res de res.

A la ràdio, una veu femenina ens convida a omplir els càmpings de Tarragona … definitivament som un cas i dubto que n’aprenguem algun dia a comportar-nos com cal. Avui no ha fet tanta calor com ahir, aquella amenaça de fred gèlid hivernal però, sembla que no ho serà tant.

El cap de setmana comença i caldrà aprofitar-lo per desconnectar, seguir descobrint nous camins per visitar alguns pobles del meu entorn i, encetant la primavera, gaudir de cada segon i cada metre del meu viatge a Itaca.

Bona nit, gent bona !!

OPINIÓ. Joan Ramon Buixadera