JORNADA DEL MIGRANT I DEL REFUGIAT.

 Aquest últim diumenge de setembre l’Església ens convida a celebrar la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, que ja és la número 110 del conjunt de jornades promogudes. La comunitat cristiana fa molt anys que prega i reflexiona sobre aquesta realitat que colpeja amb força i insistència la nostra consciència i ens humiteja els ulls davant les escenes que veiem a la premsa en paper i a les pantalles de televisió. És un drama de proporcions socials immenses i una tragèdia per a tots aquells éssers humans, alguns amb pocs anys, que arrisquen la seva vida per aconseguir salvar-la o millorar-la en llocs diferents dels del seu origen. És un perill que molts no superen i moren en alguna de les diferents etapes d’un incert i perillós trajecte, ple de dificultats.

He escrit sobre aquest tema més d’una vegada, sempre  amb molta preocupació i temor perquè és d’una gran complexitat, i no admet solucions ràpides i simples. Em sembla que, si se centra aquest enorme assumpte en el marc de l’anàlisi humana, social, econòmica i poblacional té unes connotacions aptes per fixar els marcs de referència i buscar-hi solucions adequades. Però quan entren les confrontacions ideològiques i partidistes augmenten les dificultats i problemes perquè es pretén mostrar que el nostre grup de pertinença, sigui de pensament o d’acció, té la millor solució; o, cosa pitjor, l’única solució. En massa ocasions sembla que no busquem l’acord i el consens; no ens satisfà compartir possibles sortides a aquesta crisi -pensem a rebre aplaudiments o vots  i oblidem les persones- malgrat que els discursos i la repetició de frases i paraules, que queden bé davant la multitud d’oients i lectors, caminen en sentit contrari a les accions que es programen per a l’encert de les solucions. No val el cinisme ni la hipocresia.

Hi ha una altra variant, encara més terrible, que se sol donar amb massa facilitat: l’insult, la desqualificació i el menyspreu cap als qui opinen de manera diferent. No es busca el raonament, l’argument o la discussió sobre les idees. Es pretén silenciar l’altre, que no parli, que no compti davant l’opinió pública o que no sigui considerat competent en les seves apreciacions i en la cerca sincera del bé comú. Es llancen contínuament sospites i acusacions contra l’altre donant a entendre que només el mou l’interès propi, el gust insolidari, i la defensa a ultrança del seu grup o partit. Resulta fàcil utilitzar els termes de xenòfob, racista, homòfob i anti… per desqualificar l’adversari.

Abans parlava de la por d’opinar que s’ha creat en aquest camp a causa de la complexitat de la situació. Em limito, com a responsable de la comunitat catòlica, a traslladar al vostre cor el mandat universal de Crist: l’amor a tots, l’acolliment personal, l’abraçada fraterna. Hi ha experts que trobaran les solucions. La història està marcada per grans problemes i per adequats desenllaços  beneficiosos per a tothom. En aquest mateix sentit cada any el papa Francesc  ens parla en el Missatge que ens dirigeix. El d’enguany té com a títol “Déu camina amb el seu poble”. Us n’aconsello la  lectura i la reflexió personal i comunitària. Fonamenta el seu escrit en cites i orientacions bíbliques, a més d’incidir en documents eclesials. Afirma que Déu camina també enmig del seu poble, en el sentit que s’identifica amb els homes i dones en caminar per la història -especialment amb els últims, els pobres, els marginats- com a prolongació del misteri de l’Encarnació. Acaba demanant que preguem units per tots aquells que han hagut d’abandonar la seva terra a la recerca d’unes condicions de vida digna.

Que les nostres preferències siguin sempre les persones i no els aspectes materials.

+Salvador Giménez, bisbe de Lleida