HOMENATGE A PORTUSACH

Portusach (1889)

Catalunya en general, i Lleida en particular, han gaudit tostemps d’un estol de notables i prestigiosos arquitectes, abans i després que el 1870 es tanqués l’Escola de Mestres d’Obres i els seus estudis s’incloguessin dins d’aleshores recent creada Escola d’Arquitectura de Barcelona.

D’una mostra dels divuit millors nascuts al llarg del segle XIX, entre 1821 i 1900, set eren fills de Lleida i nats per aquest ordre entre 1821 i 1900: Agapit Lamarca, Ramon Serratosa, Josep Antoni Queralt, Celestí Campmany, Francesc Lamolla, Joan Bergós i Manuel Casas, havent deixat tots la seva emprempta en diversas obres a la seva ciutat natal, alguns adhuc a fora (Barcelona, Ourense, Mollerussa) i un escrivint, a més, tractats sobre la construcció.

Tanmateix, n’hi ha també quatre que sent oriünds d’altres indrets a mitjan segle (de 1829 a 1869) també deixaren obres seves a la capital de Ponent, com és el cas de dos barcelonins (Josep Fontserè i Ramon Portusach), un basc (Julio Saracíbar) i un tarragoní (Francesc Morera). Finalment, dels set restants, un era el barceloní Elies Rogent, director de l’Escola de Barcelona; un altre el valencià Rafael Guastavino, difusor durant trenta anys de la volta catalana als Estats Units i sobretot a Nova York; després el genial reusenc Antoni Gaudí; i altres dos més: el tarragoní Josep Domènech i el barceloní Bonaventura Bassegoda, mentre que Joan Torras, el conegut com l’Eiffel català, destacà com a calculista, fabricant i professor d’estructures arquitectòniques del ferro que s’imposaren en tot Europa amb l’ús de les voltes aparedades, matèria en la que per cert va assessorar a Rogent, Guastavino i Portusach, entre d’altres, i Esteve Terradas com a bon físic, matemàtic i enginyer industrial i de camins fou un pregon coneixedor de la teoría de l’elasticitat i feu una aportació cabdal al càlcul analític de la volta catalana (la també anomenada ‘bóveda tabicada o aparedada’), especialment pel que fa al seu comportament elàstic i en assimilar-ho al càlcul de membranes i làmines corbes. I allò que n’esdevingué indiscutible és que tots, més o menys coetanis, s’influiren plegats mútuament entre sí en estils i tècniques de construcció.

Amb tot, quan han estat forasters i no pas nadius els executors d’una obra arquitectònica a Lleida, sovint no tots han tingut un reconeixement prou explícit i continuat en el temps. És el cas paradigmàtic de Ramon Portusach i Barrató, que nat el 1845 a Barcelona, estudià de mestre d’obres prenent el títol als vint anys, la qual cosa li permetè d’ingressar a l’Ajuntament barceloní, que li atorgaria una medalla de coure en testimoni de gratitud pel seus eminents i assenyalats serveis prestats a la comunitat durant l’epidèmia del tifus que va colpir la ciutat l’any 1870. Poc després, i mentre aixecava l’any següent les dues cases que li donarien fama, la de ‘Bulbena’ al carrer Lledó, edifici d’habitatges entre mitgeres ques’estén ocupant una parcel·la allargassada que va des de la Baixada de Viladecols fins a la plaça Traginers, tot coincidint adossat al circuit de la muralla romana dels segles III-IV del barri Gòtic declarat BCIN-BIC, i l’altra la casa anomenada de ‘Francesc Oliva` situada en un lloc privilegiat i estratègic a l’inici de la transitada Rambla fent cantonada amb carrer Pelai, començà llavors a estudiar la carrera d’arquitecte, titulació que va revalidar el 22 maig de 1877, un any abans que Gaudí, ingressant tot seguit a la ‘Compañía de los Caminos de Hierro del Norte’ com a modest delineant, encara que ben aviat, per les seves admirables qualitats de talent i laboriositat, fou ascendit a sotscap de la Secció de Via i Obres de la companyía i traslladat a Lleida pels volts de 1878, on a més a més va professar d’assessor municipal d‘obres fins a ser-ne nomenat el gener de 1882 arquitecte de la corporació, càrrec que exercí durant poc més de vint-i-cinc anys.

A Lleida estant, Portusach desplegà una intensa activitat professional i cívica, essent designat soci honorari del Cercle de Belles Arts, nomenament que li fou concedit per un magnífic projecte de construcció d’un nou Teatre com a guanyador del certamen celebrat el 1879 per l’entitat. Poc més tard, la companyia ferroviària li ordenà de fer-se càrrec de la direcció de la construcció del tram d’Osca fins a Jaca del projectat ‘Ferrocarril Transpirenaico de Canfranc’, en compliment de l’acord pres en el ‘Pacto del monasterio de Piedra’, sobre l’annexió a la Companyia del Nord de la ‘Compañia Anónima Aragonesa’ del comte de Sobradiel que en tenia la concessió inicial. Havent de desplaçar-se sovint al paratge de ‘Los Arañones’, l’estació de tren de Jaca entraria en servei amb l’obertura del tram de línia Osca-Jaca l’u de juny de 1893.

Acabats el ferrocarril i tot just també els 760 nínxols amb galeria porxada al davant construïts al recinte de Santa Cecília del cementiri ‘lo Garrut’ de Lleida en els vint-i-set anys entre 1880-81 i juny del 1907, Portusach fou traslladat a Saragossa aquest darrer any, estant-s’hi allotjat a l’adreça del carrer Jaume I núm. 27, on s’hi va jubilar tot passant amb excés de l’edat assenyalada per fer-ho, retornant aleshores a Barcelona, la seva ciutat natal, on va morir el dia primer de març de 1915.

Però l’activisme de Portusach no es limità a l’exercici només del seu càrrec a la companyia ferroviària durant més de 30 anys, sinó que en l’àmbit de la seva plaça com arquitecte municipal de Lleida va construir el mercat de Sant Lluís, mastodòntica estructura metàl·lica que acollia dos cops per setmana el mercat de gra de la ciutat i on el dies de fira s’hi aplegava molt tràfec de marxants de bestiar.

La colossal instal·lació amb coberta fèrria comptant amb l’assessorament tècnic de Joan Torras i Guardiola, a qui coneixia com a mestre i per tenir al Poblenou la fàbrica de ferros i rails d’acer laminat coneguda com ‘Can Torras dels Ferros’, s’inaugurà l’any 1883 i danyada en part pel bombardeig del Liceu Escolar seria enderrocada l’any 1960 per a la construcció del bloc edificat de l’estació d’autobusos.

Gairebé en paral·lel inicià també la construcció dels suara esmentats i únics quatre blocs porticats del recinte funerari de Santa Cecília, així com l’Asil de Nens acabat entre febrer i desembre de 1901 per donar compliment amb un retard des de l’any 1863 a les últimes voluntats testamentàries d’en Josep Borràs i Suís, regidor de l’Ajuntament, convertint-se en el darrer establiment de beneficiència a Lleida després d’una llarga tradició de segles i el primer edifici d’estil modernista en ser aixecat quan el carrer Balmes només era un camí rural en un descampat de l’antiga muralla, un xic més enllà de la Porta de Boters. D’altra banda també executà honrosos encàrrecs professionals, com ho proven els nombrosos apunts, notes, avantprojectes i projectes de les innumerables obres que va construir en el ferrocarril i que deixà ordenadament col·leccionades.

Doncs bé, mentre les dues cases que aixecà a Barcelona (Bulbena i Francesc Oliva) encara es conserven dempeus i estan declarades com a bé cultural, i igualment subsisteix la casa Agustí Hijar, edifici d’època premodernista construït el 1872 al passeig de Gràcia entre València i Aragó, on s’hi troben ubicats els exclusius i luxosos apartaments Rocamora i les botigues Lacoste i Liu Jo, per contra la malastruga sort de la colossal estructura metàl·lica del mercat de Sant Lluís fou la seva demolició al cap de vuitanta anys. Dissort pariona a la que patí l’Asil Borràs per a infants de classes humils treballadores a finals de 1976 per fer-hi una plaça després d’haver estat seu de ’Auxilio Social’durant el franquisme i més tard (1972) caserna de la policia municipal.

Dissort que d’altra banda se li espera també al conjunt de blocs de nínxols porticats de Santa Cecília, ja condemnats a un pròxim enderroc per una qüestió merament administrativa sobre uns pressupostos fal·laçment diferenciats en llur quantia entre dues opcions de només rehabilitar-los o bé d’enderrocar-los i fer obra nova, amb rerefons aneu a saber si especulatiu i amb total menyspreu de ser el sector més antic del cementiri, amb tan sols una antiguitat compresa entre els 139 i 112 anys i obrat amb la tradicional tècnica de la volta catalana de maó de pla, que arquitectes deixebles de Terradas, com Bonaventura Bassegoda i el nostrat lleidatà Joan Bergós, varen revifar-ne l’ús posant al dia l’estat de la qüestió, tot fent extensius arreu els assaigs a altres tipus de construccions amb maó de pla, atès que així, amb material ceràmic, es construirà l’Eixample de Barcelona des dels primers anys del segle XX, formant estructures molt més lleugeres que les tradicionals de pedra i fusta, sistema llegat per designar el qual a Madrid van encunyar la denominació de ‘construcción catalana’.

         Vergonya, doncs, silenciar per sempre la memòria i la petja d’un valuós autor del nostre patrimoni cultural i històric, tot volent esqueixar a més la indissociable ‘unitat predial’ del conjunt arquitectònic que consagra la pròpia jurisprudència al respecte, separant, amb tanta frivolitat i forassenyats tripijocs envers una ciutadania que ha desaparegut com a actor públic, allò que en la seva gènesi era unit, és a dir, columnes i caixes de nínxols, d’una banda, i galeries porticades amb pilastres i arcades, de l’altra, havent deixat de bastir-se aquestes últimes en la resta del departament funerari de Santa Cecília tan bon punt deixà de ser arquitecte municipal el seu creador, en Ramon Portusach. Significatiu, oi?

Un Paer en cap ha de saber escoltar les queixes de tothom i respectar el patrimoni.

Santiago Suñol i Molina