Franquistes bons i dolents

Exigir retirar els noms de carrers que honoren prohoms franquistes no és només una qüestió de dignitat i de rigor democràtic, que també, és condemnar el franquisme, ergo, condemnar el feixisme.

És voler una ciutat neta de tots els vestigis del règim feixista que ens va tiranitzar durant gairebé 40 anys.

“Característiques del feixisme foren el tremp nacionalista i combatiu, el desig d’un govern autoritari exercit per un sol conductor carismàtic, l’existència d’un únic partit, controlat per l’estat, l’autarquia econòmica i l’esclafament de les associacions obreres, substituïdes, en determinats països, per un sistema corporatiu”, “a l’estat espanyol, la religió, entesa com un dels pilars del feixisme, va ser un factor realment rellevant en el missatge de Falange.” Amb l’afegit de la religió catòlica, aquestes van ser les línies de la dictadura franquista, versió a la espanyola del feixisme italià i no per ser “a l’espanyola” va ser menys sagnant.

No m’ha agafat un rampell de professora d’història en definir el feixisme, és amb la clara i inequívoca voluntat d’evidenciar la importància que té mantenir noms franquistes als nostres carrers. Ho he fet perquè darrerament sembla que el debat s’ha fixat en feixistes concrets i sembla que es posi més relleu en les seves virtuts –si és que un feixista en pot tenir alguna- que el fet en sí mateix de ser artífexs i braços executors del règim, que és pel que es demana la retirada dels seus noms dels carrers.

Se’ns addueix, a més, que no tots els afectes al règim feixista ho eren amb la mateixa intensitat. Es detecta una tendència a humanitzar el feixisme amb arguments tant febles com que “algú havia d’exercir d’alcalde” o que eren “bones persones”.

Si tenen un carrer no és perquè siguin bones persones, si fos així hauríem de tenir noms de carrers de persones que mai van tenir una visibilitat pública però van ser persones exemplars. Tenen un carrer per la seva vida pública i aquesta està lligada indefugiblement al franquisme, règim antidemocràtic, autoritari i repressor.

Si caiem en l’error de portar a l’esfera privada el feixisme el trivialitzem, el banalitzem, el desenfoquem li rentem la cara. Cal condemnar el nazisme sense fissures.

Per què no posem èmfasi en l’afició de Hitler per Wagner? No ho fem perquè si ho féssim li donarien una dimensió humana, de persona que és capaç d’emocionar-se escoltant “Les Walquíries” i això no és rellevant.

No se’l jutja per això. Amb Hitler ho tenim clar… per què som incapaços com a ciutat de condemnar sense ombra de dubte, sense gradacions aquells que van defensar, exercir o perpetuar el feixisme a Lleida?

Per què ens fem trampes al solitari i ens neguem a afrontar decididament, valentament i d’una vegada per totes el nostre passat franquista? Per què el diluïm en la tisana del leridanismo com un sucre?

Potser comença a ser hora que ens mirem al mirall i afrontem les respostes a aquestes preguntes com a societat madura i plenament demòcrata.

Sinó ho fem, tinguem clar que quan humanitzem el franquisme i la seva ideologia ultradretana, quan el personalitzem l’estem diluint. Quan diem no tots eren iguals estem acceptant que es pot ser “una mica” franquista.

Quan fem aquesta trampa l’estem validant, li donem patent de cors per a que campi lliurement, impunement.

Treure tots els noms dels franquistes dels nostres carrers no és només un deute amb el passat, amb els represaliats, és una declaració profundament democràtica contra l’ultradreta antidemocràtica. És una aposta de futur.

Núria Marín i Casas

Regidora a la Paeria i diputada provincial d’Esquerra Republicana