ENTREVISTA A: Òmnia L’Bakkali parla de trencar la barrera entre el nosaltres i els altres

Parlem amb l’Òmnia L’Bakkali, autora d'»Un far a tres minuts de casa», una història autobiogràfica que es recull a la nova col·lecció Brunzits, dirigida per Juliana Canet de l’editorial Grup 62.

Qui és l’Òmnia?

L’Òmnia és una noia de vint-i-quatre anys, que porta des que era ben petita tenint ganes d’escriure un llibre. Una noia a la qual li agrada molt llegir. I sobretot, un valor a destacar, és que pot parlar en qualitat de filla d’immigrants i de la seva experiència com a filla d’immigrants; tocant temes com el racisme, la precarietat, l’emancipació…

Com reps l’encàrrec de fer un llibre?

El primer contacte que vaig tenir amb la Juliana va ser un dia que em va enviar un missatge directe per Twitter. Em va dir: «Ei bon dia Òmnia, com estàs?». I jo vaig respondre, i no em va tornar a dir res. Llavors vaig estar mesos amb la curiositat de dir, perquè em va obrir?, que volia? I de sobte un dia estava a la feina, i em va tornar a escriure per dir-me que em volia proposar una cosa. Em va explicar tota la idea que hi ha darrere la col·lecció de Brunzits, i em va animar a participar.

T’ha costat explicar part de la teva vida personal?

Totes les autoficcions tenen la seva part d’auto i la seva part de ficció, i jo crec que en el meu cas no hi ha una gran part d’auto, excepte al principi. I la ficció sí que agafa més de pes. Jo la idea que tenia en fer l’autoficció, era explicar la meva experiència pròpia dintre de la part d’auto, exposant mostres de les problemàtiques que puc haver viscut… com ara el racisme, i que a la part de ficció serveixi per crear una situació molt més brutal o cruel

Parles de sentir-se forestera. Què vol dir això?

El que passa amb els fills d’immigrants, és que a vegades patim una crisi d’identitat. Ens preguntem fins a quin punt som del món dels orígens -d’on venim-, i fins a quin punt som del món d’aquí. Jo crec que és molt important sentir-nos rebuts, per sentir-nos d’aquí i no sentir-nos forasters. I si no ens sentim rebuts, això implica directament al sentiment de sentir-se estranger.

Quines hostilitats hi ha a la societat occidental? Com es plasma el racisme?

En el meu cas propi jo crec que per fortuna, entre cometes, el meu aspecte és bastant ambigu. Això el que vol dir és que no crido directament que soc immigrant. Llavors les mostres de racisme potser les he sentit molt més en el moment en què jo m’expresso, o dic en veu alta que soc filla d’immigrants i vinc del Marroc, i llavors sempre hi ha els típics comentaris.

La correlació entre dues cultures també pot ser alguna cosa positiva?

Sí, al final les cultures enriqueixen. Jo penso que conèixer dos mons diferents, t’aporta coses diferents. Cada món té coses bones, coses dolentes… però és enriquidor. I també és divertit conèixer dos mons, t’endús coses bones com ara celebrar dues festivitats; jo celebrava Nadal, potser no de la mateixa manera que el celebra qualsevol aquí, però sí que em regalaven coses, i a la vegada també celebrava la festa del xai, el ramadà…

Has tingut clar des d’un inici la temàtica del llibre?

Jo el primer que vaig dir va ser: jo no vull ser la típica filla d’immigrants que només sap parlar sobre ser filla d’immigrants i sobre racisme. I li vaig dir que volia parlar de moltes coses més, i no només d’això. Llavors jo anava escrivint, i crec que just un mes abans aproximadament de fer l’entrega, se’m va il·luminar el cap i li vaig dir a la Juliana que, ja que tenia l’oportunitat de parlar en qualitat de filla d’immigrants, sabent perfectament que hi ha moltes persones que no poden fer-ho perquè no tenen oportunitat, ho havia d’aprofitar. I llavors vaig fer tot el canvi

Et molesta que pel fet de ser filla d’immigrants sempre se’t relacioni amb les mateixes temàtiques?

Sí, sobretot perquè jo porto gairebé tota la vida de no parlar sobre això. Ho portava més endins, i en parlava molt poc. Llavors jo m’he format opinió en moltíssimes coses, i estic acostumada de parlar de molts temes més enllà del racisme o la immigració. A mi m’agrada que em consultin o em demanin informació sobre altres temes. De la mateixa manera que els joves només siguin cridats als mitjans per parlar sobre temes de joventut. No ens podem reduir només a parlar d’aquests temes, tenim moltes coses a dir.

Quin missatge destacaries del teu llibre?

Intento trencar la barrera entre el nosaltres i els altres. Intento posar molt de palès en deixar de percebre les persones que venen de fora com a persones que no s’assemblen gens a nosaltres, que només volen aportar coses dolentes… A part d’això jo sempre dic que el llibre té doble funcionalitat. D’una banda, la d’acompanyar a nens com jo, i, d’altra banda, la funcionalitat de fer pedagogia, a les persones que potser no tenen aquesta realitat

Des de quines altres vies creus que es pot produir aquesta pedagogia o augment de sensibilitat?

Jo crec que el primer pas rau en el dia a dia. Si el contacte que tenim amb les persones més properes, els companys de classe o de feina… amb qui sigui, crec que és tan fàcil com obviar el fet que som fills d’immigrants. Simplement, cal tractar aquestes persones com qualssevol altres, intentar eliminar prejudicis -tot i que tots tenim una mica de racisme integrat dins-.

Continuaràs escrivint?

S’ha posat en contacte alguna editorial, jo intentaré continuar amb la que tinc. La meva idea és continuar escrivint, que és el que m’agrada. Que vinguin més llibres si pot ser, treballar-hi i posar-hi moltes ganes. A mi l’experiència m’ha agradat molt, d’alguna manera també és sentir que estàs posant el teu granet de sorra en aquest món, que estàs fent alguna cosa…