ENTRANT D’UNA MEMÒRIA VITAL

CARTA AL DIRECTOR. Per Santiago Suñol Molina

Sr, Director:

Entenc que per a una trajectòria vital tan llarga com la meva (Déu meu, 94 anys! que faré el proper dimecres 5 de juny), evidentment no s’escau un parlament llarg i, forçosament avorrit, ans tot al contrari, curtet (?) i un pèl eixerit.

D’antuvi he pensat que tenia dues opcions, la simplista dels “espots” publicitaris televisius i de premsa, d’on he pres el patró adaptat al meu cas, que aviat reconeixereu quan us faci avinent que fa noranta quatre anys que vaig néixer en una hora normal d’un dia normal, en un mes normal d’un any també normal, com a conseqüència d’un part normal, en un lloc normal d’un barri normal, en una ciutat normal i un país diguem-ne que (entre cometes) normal. Em van batejar en una església normal i em van imposar tres noms normals. En acabat, vaig patir una guerra normal, fistonejada amb uns bombardejos normals i tot passant una fam racionada inequívocament normal. I així, unsewaite, unsewaite, com diuen els alemanys.

Bé, és evident que tanta normalitat ensucrada embafa d’allò més, perquè la vida no és, malauradament, “en rose”, com els detergents: “confia en el rosa i “adiós manchas”. D’aquí que m’hagi decantat per l’altra opció escollida, basada en un avenç, o si voleu, un tast del “Proemi que encapçala els que jo anomeno Territoris de la Memòria, encara a mig trepitjar, vull dir a mig escriure, però que ve a ser tota una declaració de principis, segons la qual no es tracta d’un relat nostàlgic, sinó una memòria del temps passat, la narració de la pròpia vida, un àlbum de família en què tots en sou actors, un collage de dèries i de suors, un mosaic d’emocions i de paisatges estimats, una trajectòria vital, en definitiva, en un temps i en uns llocs concrets, a còpia de fragments o territoris de la memòria que perduren, i que com fan els arqueòlegs amb les deixalles del passat, em permeten d’inserir la memòria personal en la memòria col·lectiva. És per això que esdevé també un testimoniatge de les èpoques que m’ha tocat de viure. Amb tot, i malgrat que no em falli la memòria (cosa molt probable, d’altra banda), al cap dels anys el color del seu solatge pot esdevenir tot un altre, ni millor ni pitjor, simplement diferent. En tot cas, he tractat d’harmonitzar la meva realitat interior, el sentit de la pròpia vida, amb la realitat exterior, la natura, la gent i el seu esdevenir.

Bé, he pensat que com a entremès, n’hi hauria prou amb la transcripció dels primers batecs de la meva vida, aquell 5 de juny, un dijous abans de la Pasqua Granada, quan vaig néixer de bon matí, vers les set hores, al pis de la caseta del Carrer Freser que havia estat propietat del meu avi Ramon, a qui no vaig conèixer, d’ofici cansalader i setè fill dels besavis Jaume Suñol Rosa Borràs, pagesos de Can Segués, caseta situada al barri de la Muntanya, al “Camp de l’Arpa” del Clot, a l’antic municipi de “Sant Martí de Provençals, avui Barcelona.

Sembla que vaig ser tan matiner en néixer, i que la cosa va anar tan de pressa (“que l’olla vessa”, segons el refranyer), que jo vaig estar una bona estona de panxa enlaire, esclafat damunt del llit lligat encara a la mare pel cordó umbilical a l’espera de l’arribada de una llevadora que va demostrar no llevar-se gaire d’hora.

Sempre n’he fet broma de la circumstància política del moment, en plena dictadura d’aquell tronat “General Africanista Berenguer” durant l’agònica monarquia d’Alfons XIII, el Cametes, sobrenom en què era popularment conegut a Catalunya perquè l’avi del rei Joan Carles tenia les cames molt primes. Precisament aquest dia, segons el diari “El Matí, d’inspiració demòcrata cristiana, el general es trobava a Barcelona i premonitòriament el rei visitava Lleida la primera setmana de juny. L’altra notícia de l’actualitat era que els comunistes de “Mao-Tse-Tung havien derrotat les forces nacionalistes de “Chiang-Kai-shewk i que el dia 8 es celebraria un partit de futbol entre les seleccions del País Basc i Catalunya. Ep, al l’oro! Llavors ja teníem seleccions. Aquest dia, a les 10 de la nit, al “Palau Nacional hi hagué el tercer concert per l’Orquestra Pau Casals, dirigida pel mestre “Lamotte de Grignon, sota un programa simfònic que incloïa obres de Beethoven, Wagner; Ravel i primeres audicions de Rodrigo. Un bon començament per a una vida nova, oi? Coincidint amb aquest dia hi ha diversos naixements, més o menys famosos, amb els qui puc tenir-hi alguna cosa en comú, tanmateix llevat de la poesia i encara menys del cant:

1723 – Adam Smith, economista britànic de l’escola clàssica.

1878 – Pancho Villa, cèlebre revolucionari mexicà.

1883 – John Maynard Keynes, economista.

1898 – Federico García Lorca, poeta màrtir.

1979 – David Bisbalel dels “rinxols”, cantant.

Havent nascut sota el signe de “Gèmini, em demano ara com és el perfil dels Gémini? És el signe dels “Bessons” i per tant amb un caràcter dual, sovint complex i contradictori. D’una banda, versàtils i adaptables, i de l’altra inconstants. Tenim la felicitat, l’egocentrisme, la imaginació i la inquietud dels infants. Comencem noves activitats i reptes amb entusiasme, però sovint ens hi manca prou constància. Considerem que la vida és com un joc i cerquem la diversió i noves situacions. Solem ser cortesos, amables, afectuosos, generosos, comunicatius, eloqüents i persuasius. Pel que fa a la capacitat mental ens encanta no estar mentalment inactius, gaudim amb els reptes cerebrals, les coses inusuals, les novetats i els nous coneixements, tot i que el procés d’aprenentatge reglat acostuma a avorrir-nos i aleshores tendim a l’“autodidactisme. Tenim una certa capacitat analítica, molta energia i vitalitat i ens agrada llegir i fer vàries coses alhora. En canvi, la solitud i sentir-se lligat a una situació o a un lloc, no ens plau gens. Solem triomfar en la vida laboral i també com a soldats perquè ens agraden els actes heroics. I vet ací alguns personatges cèlebres amb el signe de “Gèminis”: Naomi Campbell, Marilyn Monroe, Angelina Jolie, John F. Kennedy, Paul McCartney, Steffi Graf, George Bush (el pare, no fotem!) Déu n’hi do l’esplet, oi?

Al cap de deu dies em van batejar a l’església de “Sant Martí del Clot, a tocar d’una placeta dedicada a un canonge terrassenc, en la intersecció avui de la Meridiana i la prolongació del Carrer Aragó. L’església era i és relativament nova, perquè la primera va ser cremada el 1909 durant la Setmana Tràgica. En varen posar de nom “Santiago, perquè el meu pare es deia “Jaume, però el meu avi matern, que era aragonès de Barbastro” i una mica geniüt (tot i que de moltes bufes i pocs trons”), quan festejava amb la mare l’anomenava “Santiago, i li va quedar el nom. El segon nom va ser Antoni, no sé ben bé per quins set sous (potser pel meu oncle Juan Antonio), i el tercer Pere, en homenatge al geniüt Iaio matern, que també se’n deia, don Pedro el Boticari (amb farmàcia al carrer Mallorca). Ara bé (que com deia un amic vol dir “moro), el sant del dia que vaig néixer era Bonifaci. Valga’m Déu!

Encara no feia un any del meu natalici, que celebrades eleccions municipals un 14 d’abrilamb un resultat netament antimonàrquic en els nuclis urbans, davant la sorpresa de tothom un comitè revolucionari es convertí en govern provisional, presidit per “Don Niceto”, qui va adreçar un ultimàtum al rei Alfons XIII que, desemparat, optà per abandonar la potestat reial i sortir del país. I així, el Cametes va tocar el pirandó al crit de cames ajudeu-me. S’havia instaurat la Segona República!

Per tal de posar-hi una mica de marro al relat, i ja que abans n’he fet esment, afegiré que un diumenge, “19 de juliol, quan ja tenia Sis Anys, des del balcó de casa el meu germà i jo vàrem veure l’anada i vinguda d’escamots de soldats i de milicians i, també, de camions amb els cadàvers o els ferits de la lluita als carrers. Havia començat l’alçament militar de la cavernosa dreta espanyola i una “Cruenta Guerra Fratricida que durarà fins a l’u d’abril de 1939. Les presons varen ser obertes i quedaren en llibertat una immensa majoria de presos que eren delinqüents comuns i gent del lumpen. Però tot seguit van tornar a omplir-se de persones de dreta, de religiosos, de militars i de gent de missa, víctimes de la passió del moment revolucionari. Fracassat a Catalunya l’aixecament militar rebel gràcies a les forces lleials a la República i a les organitzacions obreres, aviat aquestes van ser desbordades per la violència sectària, l’oportunisme i les venjances personals dels aprofitats. El resultat va ser la “Revolució Àcrata, cosa que va comportar l’assassinat de molta gent, executada per motius ideològics, polítics, religiosos, passionals, venjatius o simplement de rampinya. Alhora començà la crema d’esglésies i de convents. Els Menjacapellans contra els Meapiles. I mentrestant, tothom, a casa seva, cremava també les estampetes dels sants i els breviaris de missa per si de cas feien algun registre a casa les colles d’incontrolats, sobretot els àcrates de la FAI. Ah, i per a la sensibilitat ferida d’un nen de Sis Anys mentre hi passava de camí a casa de la meva tia Fina, recordo el macabre espectable d’haver vist exposades a la façana del convent de “les Saleses les Mòmies de les Monges que hi eren enterrades a la cripta.

Amb el contundent tancament dels centres privats i l’exclaustració dels convents, es van abolir, doncs, totes les escoles privades laiques i confessionals. El meu “Col·legi dels Maristes ja no existeix i ara em porten a una acadèmia laica, com totes. Per anar-hi calia passar pel “Carrer Aragó, que aleshores mostrava la rasa descoberta del tren, i grimpant per la barana de protecció veies les vies del ferrocarril en el seu tram final abans d’arribar a l’estació de França. Sovint hi vèiem com la gent es despenjava del tren en marxa després d’haver tirat a la vorera els fardells de queviures que duien per ser venuts al mercat negre, evitant així el control dels Burots a la terminal (aquells funcionaris municipals encarregats de cobrat els drets d’entrada a la ciutat de certs articles). Recordo amb esgarrifança haver vist un dia el cos seccionat pel tren d’un individu que es dedicava a aquest tràfic il·legal de viandes en caure a la via des del sostre d’un vagó al xocar el seu cos contra l’entrada del túnel de no sé quin carrer, potser el de Bailén Sant Joan. A l’escola ens donaven cada migdia un llonguet o Xusco de pa blanc, de molla esponjosa, més bo i estimat per queixalar que el que venien a les fleques, perquè aquest era pa morè, o negre, fet aprofitant la farina de tot el blat, sense separar-ne amb un sedàs el segó. Amb tot, un dia m’hi vaig trobar dins del llonguet un tros de cordill! Per la llet anava a diari a la granja de Ca la Laieta, al carrer València, i pel pa calia fer cua a la fleca que hi havia sota de casa. També la feia la portera de la nostra escala, que no parava de dir en públic que els veïns d’aquesta casa érem tots Feixistes. La pobra ignorava que al tercer primera hi vivien, amagats, un parell de joves que sí que ho eren, de feixistes, i que es van passar tota la guerra dormint de dia i jugant a cartes o escoltant la radio de nit, i que només de tant en tant es feien visibles tot fent-li veure aleshores que venien de permís del front d’Aragó o de l’Ebre. Just en acabar-se la guerra, la portera s’havia esfumat en fer-se fonedissa sobtadament.

Si vaig néixer set mesos després de la “Gran Depressió Mundial amb l’ensorrament de la borsa nord-americana, els seus efectes sobre els meus modestos estalvis monetaris no els vaig patir sinó al cap de nou anys, quan amb l’arribada dels “Tabors de Regulars (tropes indígenes) a Barcelona el 26 de gener de 1939, els “moros” s’apostaren als portals de les escales i em van escurar tots els duros de plata del rei Amadeu que tenia a la guardiola, per tal de complaure el paladar amb uns quants plàtans de Canàries i unes quantes preses de xocolata en substitució de les farines de garrofa que menjàvem com a succedani. O sigui que aquella nit es varen trencar moltes guardioles, i és que la pesseta republicana va deixar de tenir validesa.

          Per acabar, i perquè ja n’hi ha prou de tanta “normalitat, i havent acceptat que també s’acaba el meu temps, mentre el cos envelleix i s’encalla a poc a poc, com una barca ínfima contra els esculls del temps, em demano si me’n aniré amb la motxilla prou plenaI afegeixo per concloure, “vet ací, doncs, el motiu íntim d’aquestes fites a través dels territoris de la memòria” que espero llegiu algun dia no llunyà. Us estimo. I encara un record afectuós i emotiu, als qui ja ens han deixat, o millor precedit (pares, germans, amics).

Lleida, 5 de juny de 2024

Santiago Suñol Molina

Globallleida
Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.