EN LA MORT DE LA DARRERA CLARISSA DE LLEIDA

El 8 de maig de 2020 apareixia en la pàgina d’Opinió d’aquest diari una col·laboració meva que portava com a títol “En la mort de la penúltima clarissa de Lleida”. En ell feia memòria de la recent mort al monestir de Pedralbes de Barcelona de la religiosa fragatina Antònia Montull, als 97 anys d’edat i 75 de vida religiosa. Sor Concepció, amb aquest nom havia professat com a clarissa, fou la darrera superiora del monestir de Santa Clara de Lleida i una de les dues religioses que quedaven amb vida de la que havia estat la petita comunitat de clarisses.

Quan vaig escriure aquell article, a l’haver quedat solament amb vida una de les clarisses de Lleida, era molt conscient que a no tardar hauria de fer-ne un altre canviant del titular la paraula penúltima per darrera.  És això el que he fet gairebé un any després, quan m’he assabentat de la mort el passat 1 de maig, de Sor Maria José Sonali García, als 96 anys d’edat i 70 de vida religiosa clarissa. Filla del petit nucli de Coll, a la Val de Boí, entrà de clarissa a Lleida recent complerts els 23 anys. La seva mort representa, ara ja sí, la darrera pàgina amb la qual ha quedat definitivament tancat el llibre de la història de les clarisses a la nostra ciutat. 

Aquest llibre s’obrí el 1246 -fa 776 anys- quan en vida de Santa Clara, les seves filles arriben a la nostra ciutat per fundar fora muralles a l’anomenat Secanet de Sant Pere, el que seria el primer convent de clarisses de Lleida i alhora també de Catalunya i el segon a Espanya. En el Secanet les clarisses van ser-hi 234 anys, fins el 1480, quan la comunitat trasllada la seva vida monàstica dins de la ciutat, ocupant un antic immoble ubicat en l’anomenat des d’aleshores “Clot de les Monges”, a la Plaça de la Sal. Hi van romandre fins el 1708, quan l’han d’abandonar com a conseqüència d’un esfondrament, essent acollides provisionalment en la desapareguda Casa del Marquès de la Tallada, a l’actual carrer Tallada. Finalment, el 3 de setembre de 1719 obren el nou convent del carrer Lluís Besa, on van estar-hi 278 anys. 

Fou el 8 d’agost de 1997 -farà 25 anys- quan després de 751 anys de presència ininterrompuda a la nostra ciutat, davant la manca de vocacions que feien inviable el relleu de la vida religiosa contemplativa, la petita comunitat de clarisses van tancar amb pany i forrellat el seu convent, marxant de Lleida per anar al monestir del Sant Crist de Balaguer i finalment recaure al de Pedralbes: “Jordi, ja saps que vam deixar Lleida amb molt dolor i a contracor, obligades per les circumstàncies. Aquell dia va ser el més trist de les nostres vides de clarisses. Lleida sempre l’hem portada al cor”. Aquestes paraules me les van dir i repetir plegades Sor Concepció i Sor Maria José en nombroses ocasions.

Certament les clarisses van marxar de Lleida amb molt dolor i a contracor, alhora que vam ser també molts els lleidatans i molt especialment els veïns del barri antic, que ens va doldre que deixessin la nostra ciutat, ja que el convent de Santa Clara era per a nosaltres un espai més de la nostra geografia urbana i vital. Els de la meva generació recordaran aquell sobri convent amb el seu no menys auster vestíbul, on hi havia pintat a la paret l’escut franciscà amb la Tau, o creu escurçada i el lema Pau i Bé. Jo era un d’aquells infants que hi entrava sovint a demanar retalls de pa d’àngel en aquell “misteriós” torn de fusta, on podíem escoltar de fons la veu de la monja tornera que responia amb un “…sens pecat fou concebuda”, a la cantarella de l’”Ave Maria Puríssima!!!”, que engegàvem mig atemorits per a fer-les sabedores de la nostra presencia: “Que ens donaríeu una bosseta de pa d’àngel?. La resposta no es feia esperar i tot seguit el torn donava mitja volta i retornava amb unes petites bossetes de plàstic, que contenien els desitjats retalls que rebíem xirois.

Recordo també les parelles de nuvis que en vigílies del seu casament acudien al convent de les clarisses amb una dotzena d’ous amb els quals obsequiaven a les religiosos a canvi de pregàries per a que no plogués el dia del casament.  Sembla ser que gairebé mai fallava i si ho feia, la responsabilitat no era pas de les clarisses, si no dels ous que potser no eren prou frescos.  Permeteu-me ara un llicència, al fer memòria d’una pintada que va aparèixer als murs del convent quan es va saber que les monges el tancaven, que amb una refinada però alhora punyent ironia, deia clar i en aquest cas en castellà: “No hay claras, porqué faltan huevos”.

Tancat el convent, aquest passà a propietat municipal, que tot i que la primera opció de la Paeria era el seu enderroc, finalment s’optà encertadament per recuperar-lo i adequar-lo a usos culturals i socials. El nou i rehabilitat Espai fou inaugurat el 14 de març de 2015, aixoplugant des d’aleshores a tres entitats culturals com són l’Escola de Música del Sícoris, la Coral Shalom i els Castellers de Lleida. A més d’encabir-hi el Centre de Dia per a gent gran, que ocupa la que havia estat capella i bona part de les dependències conventuals.  

Amb l’actual Espai Municipal Antic Convent de Santa Clara, potser s’ha rescabalat la seva història, però calia i és just fer-ho també amb la memòria de tantes i tantes clarisses que com la traspassada Sor Maria José, van ser durant gairebé vuit segles unes veïnes més de la nostra ciutat, lliurades a la pregària i a fer el Bé.

La noticia del traspàs de la darrera clarissa lleidatana, ha arribat pocs dies després de que els altres fills de Sant Francesc, el “frarets”, amb 805 anys de presència a la nostra ciutat, hagin anunciat el tancament del santuari de Sant Antoni i convent, fundat pel mateix Sant Francesc d’Assis el 1216. Certa la noticia i trista la coincidència, no és exagerat dir que potser Lleida està perdent mica a mica la seva ànima i potser també la seva consciència.

JORDI CURCÓ PUEYO.

HISTORIADOR I PERIODISTA