EN HOMENATGE A MARIA BARBAL [1]

CARTA AL DIRECTOR. SANTIAGO SUÑOL I MOLINA

Maria Barbal guanya el 53è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d'Òmnium Cultural

MARIA BARBAL

 Sr. Director:

El meu màgic encanteri envers la Conca de Tremp ve de lluny. Ve d’un dilluns 16 d’agost de 1954 en què una colleta de cinc companys pèrits agrícoles de la Diputació de Lleida agafem el tren cap a la vila de Tremp (on s’hi arribava aleshores des de feia ben poc, tot just des de quatre anys enrere), arrossegats per una locomotora de vapor segurament semblant a ‘la Garrafeta’ construïda els anys seixanta, i per primer cop podem contemplar els encisadors engorjats del riu Noguera Pallaresa en travessar les serres pre-pirinenques fins a la vila de Tremp, capital del Pallars Jussà.

La via fèrria transcorre per la dreta del riu Segre des de Lleida fins a Balaguer i ho fa per una via única en un itinerari planer fins que arriba a les primeres muralles muntanyenques de Sant Llorenç de Montgai i Camarasa. Ben aviat, però, el tren i la via passen a formar part de la conca del riu Noguera Pallaresa, que l’acompanyarà entre embassaments i serralades muntanyoses com el Montsec de Rúbies i el d’Ares fins a la Pobla de Segur, l’última parada. Per tot plegat, aquesta via ferroviària ha merescut l’apel·latiu d’El tren dels bucòlics llacs’

Just arribats vàrem pernoctar en un hotel de mala mort, al costat mateix de la placeta de l’església de Santa Maria de Valldeflors, construïda entre 1638-1642 en estil gòtic tardà, amb una torre circular de les antigues muralles al costat, abans d’escampar-nos l’endemà pels diferents municipis de l’entorn, atès que la nostra encomanada tasca era la de fer el primer Cadastre de Rústica de la modernitat, és a dir, 222 anys després de la ‘Recanació’ (tornar a canar o midar una extensió de terra) dels geòmetres de José Patiño Rosales (1666-†1736), artífex del nou sistema fiscal de Catalunya amb la instauració el 1732 per primer cop a Espanya de la contribució territorial segons l’actual anomenat Cadastre, a banda d’inspirador del repulsiu decret de Nova Planta (gener 1716), pel qual  foren derogades les Constitucions catalanes.

L’endemà part del grup vam recular en tren fins a l’estació de Cellers i des d’ací, passat el pont dels Terradets, ens vam enfilar a peu per la costeruda drecera que mena cap al poblet de Llimiana, lloc encimbellat a 790 metres d’altitud, ja que si optes per pujar-hi per la carretera has de suportar i patir una vintena de revolts i et perds l’ocasió de descobrir que la drecera és tot un museu de fòssils en ensopegar amb cada pedra. I és que la serra de Llimiana està formada per bancs gruixuts de calcàries d’alveolines blanquinoses del lutecià que alternen amb trams margosos i blavencs de nummulites de l’ipresià, barrejats amb unes calcàries brunes i aspres que contenen ostrèids, és a dir, els llogaters petris de la drecera de pujada que et fan exclamar ¡ostres!, cada cop que ensopegues amb un mol·lusc fòssil.

Arribats a dalt, vam escampar-nos, jo cap a Sant Serni i la resta cap el mateix Llimiana o el llogaret de Sant Salvador de Toló.

Però com veurem més endavant, i amb un primer intent de dibuixar els trets que donen caràcter a la comarca, la Conca de Tremp no només és el paradís dels geòlegs, sinó també el lloc on es van iniciar el 1912 les grans obres de l’embassament de Sant Antoni a Tremp-Talarn per Riegos y Fuerzas del Ebro S.A. (després FECSA) amb una presa a l’estret de Susterris que en aquell moment era la resclosa més gran d’Europa i la quarta del món, amb un salt brut de 86 metres, capacitat de 227,8 Hm3 i potència instal·lada de 30 Mw. Un any després, pel setembre de 1913 hi treballaven una mitjana de 14.470 obrers, ja que a la de Tremp-Talarn seguirien les grans instal·lacions hidroelèctriques a tot l’Alt Pirineu, on s’hi construïren les centrals de Cabdella (1914-1917), Molinos (1915- 1919) i la Plana de Mont-rós (1931-1940), a la Vall Fosca, i les de Sossís (1912), la Pobla de Segur (1918-1923), Gavet de la Conca (1931) i Terradets (1931-1935), a la mateixa Conca de Tremp.

En acabar-se la guerra civil es van reprendre les obres hidràuliques de la Plana (1931-1940), i les noves de Vielha (1942-1947), Senet (1947-1951), Vilaller (1947-1952), Benòs (1947-1952), Bono (1947-1953), Escales (1947-1955), Espot (1948-1953), i ja en la dècada de 1950 Arties, Llesp, Pont de Suert, Sant Maurici, Boí, Caldes de Boí, la Torrassa, Bossòst, Unarre, Esterri d’Àneu i Oliana. Déu n’hi dó!

Doncs bé, l’ànima de la hidroelectrificació fou l’enginyer i empresari Pearson, fundador el setembre de 1911 a Toronto de la companyia Barcelona Traction, Light & Power Co., coloquialment coneguda com ‘la Canadenca’,  que crearà a Catalunya el complex sistema hidroelèctric integral dels tres cursos fluvials de Lleida (Pallaresa, Flamicell i Segre) i el Baix Ebre, tot seguint en acabat amb tramvies i ferrocarrils electrificats. Per això a la ciutat de Tremp l’avinguda principal duu el nom de Pearson, tot i no haver pogut gaudir-ne de tanta obra creada perquè ell i la seva esposa van morir en el naufragi el 7 de maig de 1915 del transatlàntic Lusitània per l’atac d’un submarí alemany davant de la costa irlandesa. Igualment, en gairebé tot l’any 1938 les centrals de TerradetsSant Llorenç de Mongai i Camarasa, van sofrir la malastruga allau d’onze bombardeigs dels Savoia S-79 de l’aviació italiana, primer, i dels bimotors Heinkel He-11 de la legió Còndor alemanya, després.

Bé, un cop acabats els treballs de camp per fer ‘la Recana’, com així en deien del Cadastre els pagesos, de les 1.564 heectàrees del municipi aleshores de Sant Serni, que comprenia a més el poblets de Gavet i Fontsagrada, i tot alhora fetes també les 352 hees. dels anomenats ‘Obacs de Llimiana’, pertinença d’aquest altre municipi, sobre terreny estès entre el riu de Conques i el barranc de Barcedana, al 14 de setembre em van assignar de fer dins les mateixes contrades pallareses el terme d’Aransis, altrament dit Sant Miquel de la Vall, de 2.538 hees, situat al vessant de migjorn de la serra de Llimiana, just enfront del vessant obac o nord del Montsec de Rúbies o de Meià (1.300-1.676 m.) i dominant la vall de Barcedana el santuari de Sant Salvador, on s’hi arriba a peu per un sender amunt en ziga-zaga que no s’acaba mai.

Estant ja estatjat a casa Regany, al llogaret de Sant Miquel de la Vall, i encara al llit esperant llevar-me, a les vuit del matí sobtadament descarregà un grop amb trons i llamps. Uns minuts després una guspira o centella de llamp va caure amb gran estrèpit i enlluernament molt a prop, a la mateixa barana de la balconada contigua a la meva habitació, i tot seguit un altre entrà per la teulada, probablement atret per la politja metàl·lica de pujar el fenc a les golfes, i va seguir per la línia elèctrica que donava corrent a la pereta de la capçalera del llit de l’habitació al costat de la meva, tombant de bocaterrosa Regany mentre assegut a l’espona o caire del llit es calçava, esbotzant la paret mitgera entre les dues habitacions i fen caure la runa sobre la meva, a peu de llit, rebentant-ne la porta i tot formant una mena de monyó amb la fosa del pany i la clau de ferro, per acabar saltant pels aires i anant a can Pistraus l’envà contigu al passadís, amb la qual cosa restà al descobert tot el que havia estat ocult rere la paret de l’habitació on havien passat la nit una parelleta de jornalers de camí cap a Mata-solana, en haver demanat aixopluc pel mal temps tot just de tornada de la seva Andalusia natal. Els dos pardalets agafadets i tapats per un púdic llençol mentre desfilava davant seu mig poble (només de 50 veïns) per veure la casa Regany esventrada.

Finalment, la violenta descàrrega elèctrica caiguda a casa Regany acabà sortint per l’esvoranc obert en la gruixuda paret mestra on hi havia instal·lats els comptadors de la llum, tot deixant un dens tuf de sofre arreu, que asfixiava. Pensant que es cremava la palla del corral a la planta baixa, vaig anar-hi corrent sense adonar-me que de ben poc que no caic per un forat obert en el trespol pel llamp en rebotar contra el terra. Sortosament tots vàrem sortir-ne il·lèsos físicament, mentre que Regany, embogit, no parava de gemegar demanant-se si la pòlissa d’assegurança cobria o no els riscs de llamps. Per la meva part, aquell mateix dia vaig agafar el tren cap a Lleida per tal d’escampar la boira i desintoxicar-me de tot l’enrenou i del tuf de sofre. Durant un cert temps, cada any per aquesta diada em feliciten l’aniversari els companys amb un ‘feliz cumplerrayos’. Tot plegat no té res d’estrany perquè al cap i a la fi jo vaig néixer un 5 de juny i en el mateix dia de l’any 1752, gairebé dos-cents anys abans, Benjamí Franklin va demostrar que els llampecs són electricitat, ni més ni menys que descàrregues elèctriques.

Continuarà…

Santiago Suñol i Molina

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.