ELS NOSTRES BOSCOS

Sr. Director

                A Catalunya hi ha entre 900 i 1.000 milions d’arbres, que n’ocupen un 40% de la superfície territorial del país amb un “Bosc Mediterrani” que es caracteritza per un arbram de pins i alzines. 

La seva extensió ha sofert temporalment canvis en els dos sentits; bé de créixer en la dècada dels anys 50, arran de l’abandó d’activitats agrícoles i ramaderes sobre una superfície de 140.000 hectàrees de terrenys de conreu i pastures que s’han convertit en bosc, o durant la crescuda d’un 20% en la dècada dels anys 90, // o bé de minvar en extensió per la seva vulnerabilitat a les pertorbacions per causes externes, com ara la propagació de “plagues”, les “sequeres” per manca de l’oportuna pluviositat derivades de la crisi climàtica, o els “incendis forestals” quan es donen condicions favorables dins d’un ampli espectre de causes d’origen divers, que oscil·la des de la crema incontrolada del sotabosc malmeten els troncs, quan la massa forestal descansa i creix sobre un tauler farcit de molt de sotabosc, ja que els riscos d’incendi i de sequera augmenten aleshores atès que l’arbram hi creix més prim i feble, esdevenint més dèbil i vulnerable per fer front a la major competència per l’atac d’un pertorbació, tot i que no sempre es malmeten els troncs d’arbre en el cas d’incendis de baixa intensitat que sols cremen la brossa, malesa, brostada i/o fullatge del sotabosc, com es dona en el cas dels arbitraris i voluntaris trastorns mediambientals d’origen humà a la fi de netejar el terreny o quan aquest s’escodrinya, remena i furga compulsivament per rebuscar de manera barroera i negligent bolets i tòfones o fongs ascomicets subterranis.

           Quin benefici en treiem nosaltres doncs de l’arbram d’un bosc? A banda de produir la matèria primera substancial orgànica de la fusta, el suro i la retina, així com també quilos de fullatge que contenen sacarosa o bé d’extreure’n la cel·lulosa per fer folis de paper, els arbres serveixen pel següent repertori de funcions:

1. Capturen, segresten i fixen lenta i globalment un 30% de tot el “diòxid de carboni” (CO₂) que generem i emetem els humans a l’atmosfera, i disminueixen les “emissions de gasos d’efecte hivernacle” que concórrent a l’“escalfament global de la biosfera”i gràcies a això ajuden i són aliats en la “lluita contra la crisi climàtica”.
2. Alimentat per la “llum solar” i sota condicions ambientals favorables, un arbre pot “anar creixent” mil·límetre a mil·límetre durant un llarg període de temps fins assolir a partir de substàncies més simples estructures més grans en haver transformat el carboni en “matèria orgànica”, ensems generadora de branques, fulles i arrels del propi arbre, filtrant i xuclant justament per evaporació a través del fullatge “tones d’aigua” de la pluja i de les capes freàtiques del subsòl, tot fent que “siguin potables” abans del seu escolament final vers una llera fluvial.
3. Amb les “arrels” l’arbram forma doncs en les capes freàtiques una “xarxa densa i atapeïda” sobre el subsòl i el terra que evita els despreniments i n’absorbeix els rossegalls d’aigua en processos incontrolats d’erosió o d’inundació.
4. Alhora, la majoria de les llavors cauen a terra i, quan al cap d’un any es donen les condicions òptimes, germinen i fan néixer un “arbre nou”. I és així com els boscos es reprodueixen i ens proveeixen també de comestibles com els bolets, les tòfones i els pinyons.

A més, els arbres caracteritzen el “paisatge dels boscos” i sovint determinen “quina fauna” hi pot conviure en el bosc (ej. = llargandaix verd, perdiu xerra, pardal de bardissa, gran carronyaire, etc.)

           Amb tot, segons recull un estudi científic del CREAF i la Universitat d’Anvers, a Bèlgica, publicat a la “Revista Nature” la setmana del 24/2/2023, i dirigit pel primer autor de l’estudi, “Marcos Fernández”, el segrest del CO₂ no és tant positiu ni global com es creia ja que es detecten grans zones, com la mateixa “Regió Mediterrània”, on la capacitat de segrestar carboni presenta alts i baixos, una situació oscil·lant o de “capcineig”, un “estira i arronsa” depenent dels anys i que en analitzar l’evolució dels ecosistemes del planeta entre el 1981 i el 2018 ens rebel·la possibles casos amb un comportament marcat per una desestabilització que mena envers el risc de conduir els “Ecosistemes Planetaris” a entrar en “espirals negatives” i patir canvis bruscos. Com a exemple hi posaren el cas d’un bosc arbori que havent esdevingut “matollar” (espai dominat per arbusts i mates) per la pèrdua de superfície forestal degut a l’acció humana en abandonar el conreu o bé per romandra-hi la ramaderia, resulta que ara ja “no pugui tornar a la forma original com a bosc”.

           A més de la “Regió Mediterrània”, l’estudi esmentat identifica altres “Àrees crítiques” poc estables, com la Zona Est de l’Àfrica Oriental, i les Costes Occidentals de Nord-Amèrica, l’Índia, el Pakistan i el Sud-est Asiàtic, que tenen en comú no sols la “variabilitat anual a l’hora de segrestar carboni”, sinó també el fet de tractar-se d’ecosistemes de “Molta Memòria”, és a dir, amb una capacitat per recordar i reproduir “trets de l’any anterior” i per tant multiplicant els riscos degut a la disminució de la capacitat de segrest convertida ja en un reforçant o tonificant d’aquest procés. Ho resumeix “Marcos Fernández” així: “Un any amb molta captura de CO₂ va seguit d’un any tant o més bo, però passa igual en negatiu i els anys dolents van seguits d’anys encara més dolents”.

           Es conclou en l’estudi que aquestes Gran Zones o Regions on el “segrest de carboni” corre més risc de “desestabilitzar-se” és en zones que tenen menys boscos i més conreus, són més càlides i han patit en el temps augments més grans en la variabilitat de la temperatura ambiental. És a dir, en general zones o ecosistemes afectats per recurrents episodis adversos i atziacs (onades climàtiques fe fred o calor; revingudes o crescudes sobtades i violentes de cabals hidràulics; etc.), incapaces després de cada trastorn o commoció traumàtica de tornar a reeixir a l’estat primigeni.

           D’altra banda s’ha descobert una relació directa entre “ecosistema menys estable” i major “capacitat de memòria” per recordar els traumes passats, l’oblid íntegre dels quals triga molt més en ser desapercebut i ocultat.

           En oposició a la gamma d’ecosistemes mundials de “Molta Memòria”, hi tenim la sèrie dels d’escassetat o “limitada memòria envers de traumatismes del passat” o, sovint els que en paral·lel tenen una menor tendència o afectació a la “variabilitat ambiental de la temperatura”, i fins i tot, mostrant haver ampliat llur “capacitat original de capturar emissions planetàries de CO_2”. Sèrie aquesta que es dona sobretot al Centre i Nord d’Europa i sembla que també a l’Amazònia. En canvi, esté constància per al conjunt de la Regió Mediterrània d’una minva en la seva capacitat de segrest de CO₂ durant un període estudiat de 37 anys.

           No poguent fer en el canvi climàtic una predicció temporal, tot plegat ens porta a la necessitat de crear un mapa de tot el territori català amb assenyalament, delimitació gràfica i caracterització agro-fisiològica de cadascuna de les diguem-ne que “Àrees o Comunitats Vegetals” que en resultin, amb distinció de factors com el “domini climàcic” a que estant adscrites segons com l’espai fa o tendeix a una mateixa “clímax” (garriga, bosquina, alzinar, roureda, espinar, brolla, tamariu, carrascar, baladrar, prat erm, xiscar, canyissar, saladar, herbassar, sureda, màquia, etc.), // densitat i talla arbòria, // natura, nivell i alçària del “sotabosc”, // fauna present, // i en general descriure l’ambient extern del conjunt sostret (termòfil, xeròfil, gipsícola, etc.)

Santiago Suñol i Molina