EL “TERROR BLANC” [I]

Sr. Director: 

        L’any 1939, pocs dies després que les tropes franquistes entressin a Barcelona i a prop de fer jo els nou anys d’edat,  em va tocar de viure, sortosament de lluny en els casos més magres i mesquins, la pàgina obscura del “Terror Blanc”,  és a dir,  el període postbèl·lic d’aplicar el bàndol dels guanyadors de la cruenta “Guerra Civil” l’anomenada “Llei de Responsabilitats Polítiques” contra els que fins aleshores havien contribuït a l’activisme Pro-Republicà i que amb caràcter retroactiu feren extensiu fins a l’u d’octubre de 1934, molt abans, doncs, del 19 de juliol de l’esclat del fratricida conflicte guerrer. “Llei de responsabilitats” que es començà a aplicar un cop el 27 de febrer de 1939 va dimitir Manuel Azaña (µ1880-†1940) de la presidència de la Segona República Espanyola des del seu exili en territori francès.

Pel que fa a Barcelona, entre el 28 de gener i el 3 de juny de 1939, es practicaren 1.690 escorcolls i 4.000 expedients urgents de fitxes amb antecedents individuals i llistats d’objectius,  en ajuntaments, partits, sindicats, associacions, editorials, diaris, biblioteques, llibreries, escoles, domicilis, etc. Van requisar locals i magatzems per desar-ho, i tot seguit començaria el projecte de l’anomenat “Règim Franquista”, una contrarevolució política i social que no era la segona edició de la Dictadura de Primo de Rivera, sinó una violenta reacció contra el que havia significat la Segona República, sense cap mena de reconciliació postbèl·lica i amb el propòsit de reconstruir l’obcecada “Unidad Nacional Española.” esclafant i extirpant els valors de l’ancestral “Esperit Catalanista”. Unitarisme total: fora separatismes, fora lluita de classes, fora nacions, fora democràcia, fora partits, fora sindicats, fora ideologies…Però molta corrupció, misèria, racionament, repressió, discriminació, etc.

        En una paraula, més que “esborrar yerros” (errades), allò que veritablement feren a través de tribunals integrats per membres de l’Exèrcit, la Judicatura i la Falange, entre març de 1938 i febrer de 1939 per tot l’àmbit de Catalunya, era una rastellera de més de 300 execucions arbitràries de gent acusada de “roja” o de resistir-se a l’Exèrcit d’Ocupació Franquista. En total a tot Espanya foren uns 81.000 processos en Consells de Guerra, en cadascun dels quals es jutjaven 10 o 12 persones, resultant-ne uns 78.000 imputats. Pel que fa a Barcelona, en tant sols al llarg de l’any 1939 es van celebrar 1.150 Consells de Guerra, i més de cent mil catalans van passar per Camps de Concentració Franquistes o bé destinats a “Batallons de Treball”.

Òbviament res de tot això anterior ni la Radio i ni la Premsa ho publicaren. A banda dels 648 morts a les presons, entre 1938 i 1953 el nombre de “catalans executats” per la Jurisdicció Militar imperant amb condemnes de pena capital fou de 3.685, el 98 % de les quals entre 1939 i 1943. Proporcionalment la repressió va ser menor a la zona industrial per ser la més poblada i a les comarques del Pirineu, on hi predominava una pagesia estable i propietària.

A banda de la sagnant il·legalitat franquista per llurs arbitràries execucions, la resta de la població catalana es veié afectada per la desaparició absoluta de la seva llengua i del potentíssim i hegemònic sistema cultural català i catalanista, rigorosament proscrits com si mai no haguessin existit. Ni una tarja de visita no es podria imprimir en català, sota pena de multa o detenció, inclosa la prohibició de totes les publicacions en català, entre elles “En Patufet”-que tot i ser un setmanari infantil de clara inspiració cristiana era reu, als ulls del Nou Règim, del delicte imperdonable de ser escrit en català. Tot el teixit d’entitats culturals republicanes i obreres van ser esborrades, i els Col·legis Professionals i la Universitat patiren una intensa depuració de professionals i d’intel·lectuals, l’Institut d’Estudis Catalans suprimit, els “Jocs Florals” eliminats i la Biblioteca de Catalunya es va convertir en una simple Biblioteca Central.

Però el súmmum de tot plegat va ser la “Circular Governativa Local” de l’alcalde barceloní, el salmantí Wenceslao González Oliveros (µ1890-†1965), publicada el 6 de setembre de 1939, en què feia ús d’una fórmula expeditiva i totalitària d’assegurar el “castellà” com a llengua única a Barcelona i província.  Circular amb un text super-fatxa que no té desperdici i hauria fet feliç al ministre Wert, on refusa “toda especie de inscripciones no redactadas en el idioma nacional (espanyol o castellà)” en edificis i serveis públics i privats, a l’objecte que residents i visitants se n’adonin que son en “una tierra tan íntimamente española” (?) com ho havia estat segons deia en temps històrics del ”Imperio Español”. I acaba amb aquest barroer reclam: “Las entidades que demostrasen, con documentación, haber intentado oportuna, aunque infructuosamente por escasez de papel, la sustitución de sus documentos y papeles impresos no redactados en el idioma nacional, podrán imprimir el reverso o páginas libres, cruzando el texto no español con la frase “¡Arriba España!”, que se imprimirá en tinta roja y en gruesos caracteres, sin perjuicio de sustituir con toda urgencia tales impresos i escritos”. Ridícul, oi?

Continuarà.

Santiago Suñol i Molina