EL GRA DE BLAT

Enguany s’obre la 13a convocatòria del Concurs de Relats Escrits per Persones més Grans de 60 anys. El tema: “És el principi d’una gran història i tu ets el protagonista”. El tema incita al narcisisme en les persones grans. No s’ha d’oblidar que el narcisisme consisteix en la complaença excessiva d’una persona en les seves pròpies qualitats o obres. Ja que el tema del concurs d’enguany és:  “És el principi d’una gran història i tu ets el protagonista” dóna peu a que la creativitat i la imaginació pugui portar a que els relats tinguin un marcat sabor narcisista ja que l’instint natural de les persones tendeix a presentar-se amb l’aparença del que no són realment.

Les persones grans, amb més o menys gravetat, han arribat a ser-ho perquè Déu que dóna la vida i la mort permet que un cert nombre de  persones puguin arribar a la vellesa. No considero adient que s’estimuli a les persones grans a ser protagonistes d’una gran història en que es manipulin els fets amb el propòsit de presentar-se davant el lector amb la imatge retocada pel llapis corrector.

A la vellesa, amb més o menys gravetat s’hi arriba acompanyada de la decadència física la qual cosa hauria de fer que s’evités l’exaltació dels fets reals o ficticis ocorreguts al llarg de la vida. L’ancianitat en lloc d’afavorir el narcisisme innat en l’ésser humà, davant la realitat de les arrugues que solquen el rostre, senyal inequívoca dels canvis fisiològics que es produeixen, no hauria d’obrir la porta a l’autobombo, sinó a la humilitat per honorar Déu que “fins aquí m’ha ajudat”, que ha estat al meu costat en totes les vicissituds viscudes durant la travessia  per la vall d’ombra de mort (salm 23: 4). La incredulitat impedeix reconèixer que el pelegrinatge  per la vall d’ombra de mort ha anat acompanyat per la misericòrdia divina. La clemència divina ha permès arribar a la vellesa. Ara comença el compte enrere.

He citat el salm 23. El poeta finalitza el poema amb aquestes paraules: “I Viuré a la casa del Senyor al llarg del dies”. El rei David, l’autor del salm, va ser un home de Déu. El seu transitar per la vall d’ombra de mort va ser molt tenebrós. Perseguit a mort per la gelosia del seu rei, problemes familiars a dojo… “I” (David) “va morir de bona vellesa, ple de dies, de riqueses i glòria” (2 Cròniques 29: 28). El rei va deixar la glòria d’aquest món, que és efímera, per anar a “viure a la casa del Senyor al llarg dels dies” (Sam 23. 6). Cosa que havia desitjat vivint en la carn. De manera semblant al nafrós  Llàtzer   de la paràbola que en morir “va ser portat per àngels al si d’Abraham” (Lluc 16: 22). El cos del rei David va ser deixat en la foscor gèlida del sepulcre esperant el dia de la resurrecció. La seva ànima va ser transportada directament a l’estança celestial (Joan 14: 2) directament, que el Senyor li havia preparat per a ell.

Els creients que tenen a la seva disposició el Nou Testament tenen l’avantatge sobre els de l’Antic que tenen més clar com serà l’eternitat. Malgrat que Marta, la germana de Llàtzer, no el de la paràbola, creia de manera boirosa que el seu germà “ressuscitarà en la resurrecció, en el darrer dia” (Joan11: 24), Jesús explica amb més claredat  aquesta doctrina: “I concernent  al fet que els morts ressusciten, ¿no heu llegit en el llibre de Moisès, en allò de l’esbarzer, com Déu li va parlar dient: jo sóc el Déu d’Abraham i el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob? No és Déu de morts, sinó de vius. Vosaltres, doncs, aneu molt errats” (Marc 12: 26, 27). Aquest text deixa molt clar que amb la mort física el difunt no desapareix. Momentàniament l’ànima i el cos es separen. El cos es converteix en pastura dels cucs i l’ànima del creient en Crist se’n  va directament a la presència del Senyor on li té reservada una estança.

Malgrat que ens pugui estranyar el fet que el cos del difunt s’hagi de convertir en pastura dels cucs, és essencial aquest fet per poder entendre la doctrina de la resurrecció dels mort sense que el difunt perdi la seva identitat. A la resurrecció se la posa en quarantena. A la reencarnació en que el difunt perd la seva identitat personal a causa de les múltiples transmigracions de l’ànima al canviar de cos en cada reencarnació. Pot molt bé ser que no es cregui en ella, però no se li posa objeccions. 

L’apòstol Pau a ser invitat a anar a l’Areòpag atenenc perquè expliqués la doctrina que predicava. Quan va parlar de la resurrecció dels morts  se’l va acomiadar de manera “políticament correcta”. “Alguns se’n burlaven i d’altres deien: Sobre això ja t’escoltarem una altra vegada” (Fets 17: 32). Però la doctrina de la resurrecció no és tan absurda com alguns pensen. La pagesia il·lustra la resurrecció dels morts amb la sembra. “Però algú dirà: com pot ser que els morts siguin ressuscitats? I amb quin cos venen? Insensat, allò que sembres no dóna vida  si no mor abans. I el que sembres, no sembres el cos que serà, sinó un simple gra, de blat per exemple, o d’alguna de les altres llavors” (1 Corintis 15: 35-37). El gra de blat abans de convertir-se en espiga s’ha de destruir. El cos físic que es corruptible no pot heretar la vida eterna. Primer s’ha de corrompre per la mort perquè pel poder de Déu,  com en el  cas del gra de blat, s’aixequi un cos incorruptible i immortal. Cada any, per Pasqua, es recorda la resurrecció de Jesús. No és don doncs una utopia creure en la resurrecció dels morts. La resurrecció de Jesús és la garantia de que els qui creuen en Ell, en el darrer dia ressuscitaran per a la vida eterna.

OCTAVI PEREÑA I CORTINA