D’AQUELLES NOCES AQUESTS CONFITS  [1]. Dualisme de tarannàs i valors divergents

CARTA AL DIRECTOR. AUTOR. SANTIAGO SUÑOL I MOLINA

Sr. Director:

Gràcies (sic) sobretot a l’acció repressiva policial i la persecució judicial de l’Estat espanyol sobre Catalunya, fets i realitats constatables, a escala global del planeta s’han esvaït, si és que n’havia abans, tots els dubtes en relació a l’indiscutible “caràcter nacional” del Principat català i de la seva gent com a “minoria nacional”. La marca Espanyadogmàticament uninacional, amb el seu clàssic i divergent caràcter imperialista i inquisidor, ha anat amagant a les successives generacions de la híbrida societat espanyola de nou encuny una realitat nacional dual i desestructurada, heretada del passat i sovint esbiaixada i mutilada en els textos històrics o simplement negligidaDualismebipolaritat, discurs dialèctic, ingredients persistents en la mentalitat i el capteniment de les dues parts que n’alimentaren el debat historiogràfic català i espanyoli que venint de lluny tot contraposant sistemes de valors morals i ressorts psicològics o tarannàs, maneres d’ésser i d’obrar divergents, conformaren en acabat les respectives consciències nacionals d’ambdós països, prou diferenciades i perdurables.

Sense el coneixement intrínsec, no merament aparent, d’aquesta dualitat, i aprofundint i conforme a la veritat dels fets en l’estudi introspectiu de les respectives psicologies col·lectives d’ambdós pobles, castellà català, resulta difícilment entenedora la problemàtica contemporània, perquè el seu gruix rau en que no hi ha una visió històrica veraç i compartida. Com deia Pierre Vilar, “a grups (humans) d’estructura i de passat diferents corresponen capacitats diferents de recepció, d’adaptació, de transformacions internes”. I és que segons Josep Maria Espinàs “Espanya és un país que viu en un tràgic estat d’ignorància” sobre sí mateixa. Cosa que també ja deia Miguel de UnamunoNo se conoce a sí propia. Cada cual busca su almendro para ahorcarse de él”.

Per tant, les tensions d’aquest dualisme modern amb arrels històriques, forçosament tenien que nodrir un llarg procés d’enfrontament dialèctic i de debat entorn al discurs sobre el model d’Estat entre les posicions extremes d’una banda del castissisme castellà, emmotllat en el dirigisme, a l’entorn de la figura del cabdill, del mascle “alfa”, amb rampells aristocratitzants i un discurs de caràcter determinista, i de l’altra la modernitat catalana, oberta històricament de bat a bat a l’europeïtat i el liberalisme.

Bé, malgrat el cúmul de commocions i destrets que ha sofert Catalunya, aquests esdeveniments del passat no aconseguiren ofegar mai la identitat catalana tan precoçment forjada i amb voluntat de pervivència secularment reiterada fins als nostres dies. Em quedo, això no obstant, amb dos trets o ressorts caracterològics essencials dels catalans particularment adients i consubstancials amb el seu “tarannà”genuí mot català per a significar capteniment, jeia o manera d’ésser i d’obrar.

El primer ressort té a veure amb el sentit que de la naturalització tenen els catalans, entesa i viscuda “radicalment vinculada a la terra”, amb sentit clar de país. Estem molt lligats i arrelats al territori i a la tribu, tant se val el que això pugui significar per a nosaltres: la casael masel paisatgela comarca el país sencer. L’estima a una realitat viva, jurídica i política, alhora que diversa, biològica i cultural, on a recer de la riquesa i pluralitat dels singulars paisatges de Catalunya l’home català ha crescut i s’hi ha desenvolupat de socarel, i això explicaria històricament la diversitat de processos d’integració dels “nouvinguts” al medi natural català a través de comunitats sòcio-territorials de veïnatge entre llocs habitats, pròpia dels “pagi” carolingisles tribus, els comtats medievals, les vegueries, parròquies, viles, vilatges, poblets, ravals, masades, granges, pertinences, associacions de veïns assemblees ciutadanes, que han servit de motlle als diferents substrats ètnics que han passat per casa nostra. Comunitats en què hi són designats com a catalans aquells que visquent a Catalunya se’n senten orgullosos de pertànyer-hi com a ciutadans i no pas com a súbdits de cap construcció política, sempre contingent, i, encara menys, epígons de concepcions pàtries transcendents i messiàniques, sovint basades en l’obediència cega a un cabdill líder.

Pragmàtics tocant de peus a terra, només per aquesta s’hi troben els catalans captivats vitalment i sensual, cosa que de retruc els relliga amb el passat i les generacions precedents en una tossuda i secular voluntat de persistència. I quan de la terra de n’allunyen, els rosega el desassossec de l’enyor, un altre mot genuí català derivat de l’ètim llatí “ignorare”, perquè, certament, plens d’enyorament i recança es troben ignorats i ignorants del seu món vital. És el cas paradigmàtic de la síndrome de l’“indiano” no aborígen d’Amèrica, o de l’exili forçós de tants i tants en èpoques de maltempsades per la diàspora postbèl·lica del 1936-39, o bé ara de l’usuari del pont aeri o ferroviari que va i i ve de Madrid.

El segon tret essencial és el distanciament malfiat dels catalans envers el “poder”, potser perquè n’han patit la versió més corrupta i ineficaç a través d’una dominació aliena de llarga durada. Cofois i còmodament instal·lats en llur societat civil, rica i plena, sense veleïtats de carlar-se mai la gorra de plat i un pèl empeltats de l’anarquisme llibertari i místic del “tot o res” o del “seny i la rauxa”, o el “caixa o faixa”, locucions força identitàries com les també metafòriques dels castellers amb el seus “fem pinya” i “fem llenya”penso que del poder els catalans n’esperen l’eficàcia, que les coses rutllin, però alhora en temem l’abúsla negació de la llibertat i dels drets individuals i col·lectius. Per això tendim a contrabalançar-lo subtilment fent confiança a contrapoders que forcin al pacte i al diàleg. Com seria el cas del divorci de l’oligarquia barcelonina a mitjant segle XV entre la gabella o partit progressista de la Busca (1448-56) dels menestrals, artesans i mercaders, arran de la seva reforma democratitzadora del govern de la ciutat, contraris a l’estament superior i dirigent de l’oligarquia urbana burgesa i pactista de la Bigapertanyent a l’anomenada mà major del patriciat urbà, alt clergat, nobles terratinents i ciutadans (1462-72), el que avui en diríem la caverna de l’extrema dreta, o si ho preferiu l’ultradreta, mesquina i descarnada, la triple A (AznarAbascalAyuso).

O bé el cas dels contrapoders locals de les institucions controlades per l’oligarquia senyorial i ciutadana (Corts i Generalitat) per a fer front a l’autoritarisme i la supeditació absolutista vigents a l’època del Renaixement i imposades per la política hegemònica castellana. Contrapoders de recolzament que perduraren gairebé immutables fins a la “Nova Planta” del 1716 i que en feren del pactisme l’instrument de compromís o de resistència passiva per a la defensa ultrancera de seculars privilegis i llibertats amenaçats. És per això que a l’arribada d’un nou monarca se li exigia, mitjançant jurament davant els tres braços estamentals privilegiats de les Corts (noblesa laica i eclesiàstica) i de la Generalitat o Diputació del General, el compliment (observança) de les constitucions (lleis del país), els privilegis i els costums de Catalunya. En definitiva, monarquia baixmedieval i premoderna de caràcter pactista en què l’autoritat reial i la seva acció de govern fou limitada i controlada pel contrapoder dels súbdits representats per una estructura oligàrquica de poder “senyorial” i també “ciutadana” a través de les Corts i la Generalitat, tot i que llavors no plenament democràtica, esclar.

Però a l’alba del Renaixement, just en el llindar del món medieval i el modernl’estructura del poder de l’estat o comunitat política de Castella amb sobirania plena és quan es va modelar i madurar l’arsenal d’ideesprejudicis, actitudscreences, etc., que conformaren la caracterologia o idiosincràsia estereotipada del que avui s’entén per “ésser o sentir-se espanyol”Munió de factors encara força vigents que fan evidents el dualisme de tarannàs i els valors divergents d’ambdues comunitats de basecastellana i catalana. Qüestió, però, que abans d’entrar en el detall deixem per a altres articles.

Això no obstant, per posar la cirereta llaminera en el relat d’avui, reprodueixo a continuació el text d’un full pamfletari que un dia algú em va deixar a la bústia sobre les diferències lingüístiques entre el castellà i el català i que no té preu ni retop. Vegeu-ho amb un toc d’humor:

Perro viejo —-Gat vell

Mosquita muerta—-Gata maula

El Gordo—-La Grossa

Impuestos (de imponer)—-Contribucions (de contribuir)

Sinvergüenza (sense gens ni mica)—-Pocavergonya (amb una mica)

Toca madera—-Toca ferro

Ells “hablan”—-Nosaltres “enraonem”

Ells “adiestran” (diestra, mà dreta)—Nosaltres “ensinistrem” (sinistra, mà esquerra)

Huevos “morenos”—-Ous “rossos”

I a més, pel que fa als genitals femenins, puntualitzava això (i perdoneu!):

“almeja — (mol·lusc bivalve, salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir = escopinya)

“figa”— (fruit dolç en siconi, sucós, tou, morat i de tacte agradable i fàcil = higo)

En definitiva, dos pobles amb un llenguatge tan diametralment oposat que només poden conviure en escenaris de ficció teatral, com han estat els tres darrers segles (17142017), i no pas en veritables escenaris geopolítics. I és per això que la conflictivitat no pot defugir el caràcter indiscutiblement estructural d’aquest escenari dual, on els consensos vénen marcats per les tensions d’aquest dualisme modern persistent amb arrels històriquesculturalssimbòliqueseconòmiques i fiscals que des del seu origen s’hi instal·là essencialment en la mentalitat i el capteniment d’ambdós poblescastellà i català“in crescendo” antagònics i irreductibles.

(Continuarà)

Santiago Suñol i Molina

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.