Coherència, senyors polítics, coherència.

Quan el setembre és tot just estrenat i la lluna llueix plena al cel envoltada d’estrelles, al meu cor hi ha fred i foscor i el meu cervell està fet un bon embolic.

Les notícies de la COVID no són pas gaire bones o, almenys, no són tan bones com voldria. Ni fem ni farem net si seguim així, entossudits en saltar-nos les normes que els experts diuen que hauríem de complir estrictament. Els mateixos irresponsables de sempre continuen negligint l’ús de les mascaretes. El darrer cap de setmana feia literalment fàstic passejar per l’eix comercial de Lleida. Absència màxima d’agents de policia i de mascaretes, a les boques i nassos dels joves i immigrants bàsicament. Quan veig això em pregunto: som nosaltres, la resta de la societat, els que ens hem de plantar davant d’aquesta gentussa? Per a què tenim unes normes si hi ha qui se les salta i queda impune fent-ho? Cóm pretenen, els nostres governants, que els fem cas, veient com es comporten ells?

Ben aviat tindrem la “rentrée” a l’escola. Se m’encongeix el cor quan llegeixo tants i tants missatges atacant als docents perquè demanen, només, allò que la consellera de Salut els nega amb el vistiplau del conseller d’Educació. Sento molta vergonya quan veig com es titlla de dropos i exagerats, per part d’algunes persones, a les i els mestres per exigir unes condicions laborals segures. Potser són ells els que han dissenyat els calendaris escolars? Potser són ells els que en fixen els salaris? Potser són ells els que estableixen ràtios i distàncies de seguretat? No! Són els mateixos que els obliguen a posar en perill la seva salut, els que cobren uns salaris exagerats per la feina que fan. Són els mateixos que s’atorguen unes dietes que neguen als professors que, escampats arreu del país, s’han de desplaçar cada dia desenes de quilòmetres per anar a treballar mentre els polítics cobren per cada desplaçament que fan, si han de fer algun àpat fora de casa. Fins i tot en això els manca coherència i vergonya.

Fer complir unes normes establertes ad hoc, tot i saber que no són segures és mesquí i menyspreable. Amagar-se enlloc de defensar a la comunitat educativa és miserable.
Si ens deixem portar per l’enveja que provoca en alguns la tasca docent, tenim un greu problema com a societat. Si només en veiem els “avantatges” mentre obviem les nefastes condicions en què han de treballar, potser que ens ho fem mirar. La docència és una feina apassionant i majoritàriament, desenvolupada de manera vocacional. Pensar lo contrari és un greu error.

Mentre només siguem capaços de veure privilegis sense valorar cóm s’arriba a ser un mestre, no avançarem en la bona direcció com a societat del segle XXI.

Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA

https://www.globalleida.org/