CASTELLÀ VS CATALÀ I LA MARQUESA

Sr. Director:

           Dissabte passat, l’eximia (adjectiu que no sempre vol dir excel·lent en alt grau, sinó que amb l’avantposat prefix “ex” s’ha d’entendre que és algú que res té a veure amb “mi” com a primera persona, ni tampoc amb la dotzena lletra de l’alfabet grec o la tercera nota de l’escala musical) figura de la excandidata del PP a Catalunya, la Cayetana Álvarez de Toledo, abreujadament l’acrònim CAT, vet ací quina casualitat, oi? –qui ostentant un cognom llarguíssim afegint-hi els que hi falten (Girau y Peralta-Ramos y Madero) com s’escau a tota la prole de la noblesa de rang, en el seu cas com a marquesa de Casa Fuerte, descendent en línia directa dels ducs d’Alba–, la vam escoltar en la seva esperpèntica dissertació identitària en llengua castellana com a entrevistada convidada dins el marc del programa televisiu de “Preguntes freqüents” de TV3.

           Doncs bé, li vam sentir dir l’estirabot que el castellà és la llengua “comuna” de tots els espanyols i que res de que el català fos la llengua pròpia dels aquí nascuts o residents nouvinguts de l’Ebre enllà o de terres més lluny.

           Mogut per lèxics i dialectalismes, el mot de comuna m’ha retroatret a la meva infantesa amb dos anyets estiuejant pel juliol de 1932 a la Garriga, on davant de la balconada de la galeria construïda a la façana posterior de la fonda de la senyora Maria on vàrem estar hostatjats, hi havia una fastigosa aranya que em semblava gigantina i que havia teixit una teranyina d’un diàmetre tan llarg com el mateix balcó, servint de parany per caçar les preses que en acabat es cruspia. Forçosament s’havia de passar pel davant cada cop que volies anar de ventre perquè la tassa de la “comuna”, excusat o latrina, amb una tapadora com les dels carrets que venien gelats (perdó!) i sense cisterna automàtica de descàrrega d’aigua tirant d’una cadena, era justament a l’extrem del balcó (bon invent tecnològic aquest de la cadena per provocar la descàrrega; el famós water closed!). Ho sento, però és el meu primer record del que en tinc plena consciència per mí mateix i no per record o memòria d’altres.

           Òbviament no és aquest el significat que s’escau sobre la questió que tractavem de bon antuvi, perquè passats els anys i tot fent de “recanador” (bonica paraula aquesta de recanar o amidar terrenys usant la cana catalana com a unitat antiga de mesura), vaig descobrir que en els municipis sovint hi havien terrenys comunals, dits així perquè eren propietat del comú de veïns, és a dir, del seu conjunt.

Fet, doncs, l’aclariment sintàctic (que no vol dir “anar astuta i tàcticament a peu” i no amb taxi) d’aquest element lèxic, altramen dit vocable o mot, lexema o semantema (que fa més bonic), he d’esplaiar-me sobre l’estirabot identitari de la marquesa, emès em fa l’efecte que sense pinganillo o auricular discret, ja que si bé el castellà és una llengua germana del català per provenir ambdues dels diversos romanç o embrionaris dialectes romànics que per evolució ja s’havien diferenciat del llatí vulgar primigeni, és a dir, de la llengua col·loquial parlada arreu de la Romània medieval durant el Baix Imperi (476-813), de fet el castellà va sorgir el segle X del rude i aspre llatí (“illorum lingua resonat quasi tympano tuba”) parlat pels pobladors càntabres de l’antiga i indòmita Austragonia, reduïda regió muntanyenca del comtat medieval de Castella en terres del voltant de Burgos i la Montaña, romanitzada tard i malament, i que en instal·lar-se a la meseta burgalesa durant les primeres escomeses reconqueridores, reberen una allau de repobladors bascos (de Biscaia, a l’est de Cantàbria), que taparen els trets de la feble romanització i revifaren encara més el substrat preromà de la llengua com a tret diferenciador.

I a l’església de Santa María de Valpuesta, a la vall burgalesa-alavesa de Valdegovía, situada a 20 quilòmetres de Miranda d’Ebre i a 45 de Vitoria, es conserven uns “Cartularios” o llibres eclesiàstics del segle XII, que  també són coneguds com a “Becerros de Valpuesta”, els quals apleguen un conjunt de còpies de documents i escrits amb textos llatins de data tan primerenca com el segle IX, els quals contenen grafies de paraules i trets semblans a la llengua castellana i que feren exclamar al director de l’Instituto Castellano y Leonés de la Lengua que el llatí que estaba llegint “estaba tan alejado de la rectitud, presentaba un estado tan evolucionado o corrompido (…). Se puede concluir que la lengua de los becerros de Valpuesta es una lengua latina asaltada por una lengua viva, de la calle y que se cuela en estos escritos”.

           Ara bé, les formes originals del llatí vulgar que aleshores es parlava a Castellà i Portugal eren molt més arcaïtzants i cultes que no pas les parlades llavors mateix a l’extrem Nord-Est estricte de la província romana de l’Hispania Citerior Tarraconensis i, per tant, força allunyades i estranyes respecte del llatí vulgar i popular més actual que ja es parlava a Roma i que sovint importava la població transeünt i migrant establerta més propera a la capital de l’Imperi, com és el cas del territorio que s’estenia sense gairebé solució de continuïtat per tot el litoral de la Septimània o Narbonense meridional fins a la Provença, i per tant regions mediterrànies veïnes a la futura Catalunya estesa a banda i banda de la serralada pìrinenca, en què el procés de la romanització havia estat cronològicament precoç i força més intens i durador que en altres indrets de l’Occident i Sud Peninsular (Castella, Portugal i Anadalusia) o pitjor comunicats de la mateixa província romana.

           D’altra banda regions “agermanades” aquestes litorials i properes a Roma pel seu elevat grau de fidelitat al llatí i estretament lligades entre sí pel seu veïnatge i ésser camí obligat cap a Roma a través del mar i de la via Augusta, no es gens rar que en desfer-se els lligams polítics i econòmics amb Roma els vincles lingüístico-culturals amb el centre de l’Imperi tardessin molt més en trencar-se que no la resta de la Hispània o de la Gàl·lia romanes.

           Així doncs, en trencar-se més tard el vincles amb Roma, tot plegat explicaria que les llengües catalana i els “parlars bessons” de l’occità central (llenguadocià-provençal), i fins i tot la francesa, presentin trets lèxics i fonètics derivats d’un “llatí més tardà i popular”, que constitueix el gruix del seu vocabulari, mentre que ja hem deixat dit que les formes lexicals del castellà i portuguès esdevenen força diferents i estranyes pel seu origen més arcaïtzant i culte, com va passar en altres indrets de la resta de la Península, territorialment més allunyats de Roma, on d’antuvi s’hi instal·là sobretot en colònies o “ager vectigalis” de la Bètica (Hispania Ulterior Baetica) un llatí vulgar més conservador i culte, tot i que en un estadi arcaïtzant, propi de les classes benestants de la burgesia indígena, ja fortament romanitzada en època republicana, i on els vulgarismes innovadors eren desconeguts o bé tardaven molt més en arribar-hi i ser assimilats.

I en el marc d’aquest panorama global, resulta que el castellà de fet és l’única nota de caire dissident dins l’homogeneïtat hispànica inicial, a causa dels seus origens per haver actuar com una mena de tascó lingüístic, amb llurs solucions divergents i innovadores que acabarien per esberlar la relativa homogeneïtat primigenia dels parlars hispànics, restant doncs el català més fidel al llatí vulgar i oposant al castellà solucions més esmorteïdes i conservadores en la seva evolució lingüística, d’altra banda comunes (vaja, sant tornem-hi) a tota la Romania occidental.

           El fet clarament diferencial entre ambdós extrems de la provincia romana, és què l’escissió que separa ambdós respectius lèxics, culte i popular, remunta ja al segle II amb plena romanització i concerneix a nocions fonamentals de la vida humana que són expressades a partir de mots llatins de cronologia diferent, com es pot veure seguidament en aquests exemples lexicals:

           * Mots de base llatina arcaica i culte usats pel castellà i portugués: [mĕtus (miedo, medo), fervere (hervir, ferver), comedere (comer, comer), fabulare (hablar, fablar), quaerere (querer, querer), rogare (rogar, rogar), aflare (hallar, achar), cama (cama, cama]

           * Mots de base llatina tardana i popular usats pel català, occità central i francès: [pavōre (por, por, peur), bullire (bullir, bulhir, bouillir), manducare (menjar, mangar, manger), parabolare (parlar, paraular, parler), volere (voler, voler, vouloir), pricari (pregar, pregar, prier), tropare (trobar, trobar, trouver), lĕctu (llit, liech, lit)].

           En general, doncs, bases llatines diferents, més o menys arcaïtzants, donaren derivats lexicals diferents entre els futurs dominis lingüistics del castellà i el català.

I deixarem per a una altra ocasió que l’abundor de l’aportació aràbiga de manlleus lexicals al castellà fou de l’ordre dels quatre o cinc mil “arabismes”, que gairebé suposen el 8%-10 % del lèxic espanyol modern, mentre que en el català l’aportació de lèxic del superstrat aràbic fou de poc gruix, amb sols uns dos-cents mots i reduïda a determinats noms de plantes i fruites, diversos atuells d’ús casolà i domèstic, alguns materials i elements constructius, així com ètims militars, a banda d’assortinemt de topònims i antropònims.

De totes totes, tant si com no, imperdonable i punible aquest crònic rebuig històric dels poders fàctics de l’Estat espanyol envers les llengües i cultures perifèriques que sempre li han fet nosa. I em pregunto si aquesta és la predicada “llengua comuna” o bé l’anorreadora del “habla cristiano” del pútrid franquisme?

Santiago Suñol i Molina