CARTA OBERTA. Al meu pare Manuel

SENYOR DIRECTOR

Vas nàixer l’any 1916, a Ontiñena (Osca), un poble petit i agrari,  on la vida no regalava res a ningú. La terra era dura i la vida també. Vas créixer en una terra aspra, de sol i de pols, on els homes  aprenien aviat que viure era, sobretot, resistir.

Treballaves la terra amb la mateixa obstinació amb que tiraves la família endavant. Però la terra no sempre donava prou, i per això també baixaves a les mines de Mequinensa. Aquelles galeries fosques eren una altra forma de lluitar per la vida. La feina era dura, perillosa, i sovint invisible. Però era feina honrada. Unes mines on el negre del carbó se’t quedava a la gola, a la pell i als pulmons, però  mai al cor.

Vas ser pare de quatre  fills, i jo vaig tindre l’honor de ser el tercer. No recordo moltes abraçades, ni eren temps de sentiments oberts ni de tendreses visibles. No recordo paraules dolces dites a cau d’orella.  Vas créixer en un món on ningú parlava gaire de sentiments. Però sí que recordo el teu silenci responsable, les mans aspres, el teu pas cansat entrant a casa després de jornades que semblaven no acabar mai. Recordo la teva  dignitat.

Et va tocar viure la guerra civil i la llarga postguerra, en una Espanya on les opinions no es podien dir en veu alta. Era la dictadura franquista. Tu eres un home callat. Mai parlaves de política. Pot ser per prudència, pot ser per por. O pot ser perquè sabies   que les paraules, en aquells temps, podien portar problemes. La discreció era una forma de saviesa.  Eren anys en què viure, sobretot, significava aguantar. Aguantar la gana, el silenci, la por i la incertesa de cada dia. Era temps de cartilles de racionament, de por continguda, d’orgull callat. Era temps de sobreviure. I tu vas sobreviure. I ens vas fer sobreviure.

Ara, amb la distància dels anys, entenc moltes coses que de jove no comprenia. Entenc que darrere del teu caràcter sec hi havia preocupació. Que darrere de cada renyina hi havia cansament. Que darrere de la teva exigència hi havia amor, encara que no sabies —o no podies— expressar-lo d’una altra manera.

El que sí que feies era treballar. Treballar com ningú. Amb una constància silenciosa, sense queixar-te. Vas tirar una família endavant en temps molt difícils. Tu i tants altres homes i dones de la teva generació, vau sortir d’una guerra i vau ajudar a aixecar un país. Ho vau fer amb dignitat, amb una noblesa profunda i amb una intel·ligència natural que no necessitava estudis.

Recordo moltes coses d’aquells anys. Recordo, per exemple, quan m’enviaves a buscar ferro per les muntanyes. Recollíem ferralla per després intercanviar-la per menjar. Dos quilos de ferro per un quilo de taronges. Era la societat del bescanvi, de l’autoconsum, d’espavilar-se amb el que hi havia.

Recordo una tarda en què em vaig quedar tot el dia estirat al sofà, mirant la tele, sense sortir de casa. Llavors em vas dir amb aquella serietat tranquil·la que tenies: “José Luis, si et quedes tot el dia al sofà de casa i no surts en tot el dia, has perdut la lluita per la vida”. Aquella frase se’m va quedar gravada, com un petit toc d’atenció ple de sentit.

Recordo també les misses de diumenge, on el rector advertia constantment als feligresos, del càstig de l’infern, en cas de pecat. Però molts ja sabíeu, en el fons, que l’infern també podia existir aquí a la terra.

No m’oblidaré mai quan tu sempre em deies,  que et mataries a treballar perquè nosaltres no haguéssim de passar per les mateixes feines  que tu estaves fent, i perquè tinguéssim l’oportunitat d’estudiar i d’aspirar a una vida millor que no havies tingut. Perquè els llibres et podien portar, on jo no he pogut arribar.

Vas morir l’any 1993, però la teva petjada continua en nosaltres. En la manera de treballar, en la manera d’afrontar les dificultats, en aquella obstinació silenciosa que ens recorda d’on venim. Som fills d’un home que no va tindre temps per a carícies, però sí per a responsabilitats. D’un home que no va parlar molt d’amor, però que el va demostrar cada dia portant pa a casa.

La vostra generació no va tenir gaire temps per explicar-se. Vau viure massa ocupats treballant, sobrevivint, reconstruint el que la guerra havia destruït. Però el país que avui tenim també està fet de les vostres hores de feina, de les vostres renúncies i dels vostres silencis.

Eren temps en què al poble tothom compartia el poc que tenia. Si una família es quedava sense farina, un altre en deixava un grapat. Si una mula emmalaltia, els veïns ajudaven a llaurar. La duresa no feia la gent més cruel; la feia solidària. I tu formaves part d’aquella generació que no es queixava, que estrenyia les dents i continuava.

Pare, aquesta carta és també una abraçada que el temps ens va robar. Una abraçada escrita, tardana, però sincera. Gràcies per la vida, per l’esforç i per la dignitat. Gràcies per ensenyar-nos, sense paraules, que la fortalesa també és una forma d’estimar.

Allà on siguis, rep el record emocionat i agraït del teu fill. I mai  oblido una frase que la repeties moltes vegades, sempre influenciat per l’ambient opressor que existia:  Jose Luis a la vida has de fer el següent: veure, escoltar, callar.

El teu fill José Luis Solans Pueyo