Carta oberta a la Presidenta:

Escrit per Frederic Teixidó Pallejà

“Voler l’impossible ens cal i no que mori el desig”

“Ens volen enterrar…i no saben que som llavor”

 

Avui he decidit tornar a escriure, doncs a vegades sobren les paraules que s’endu el vent i cal l’acció; vosaltres heu actuat en conseqüència i amb coherència, per això sou on sou. L’única manera que se’m acut per mostrar-vos certa escalfor, companyia, en definitiva que no us oblidem, és escriure-us a tots personalitzant en tu presidenta aquestes lletres, potser perquè com deia la enyorada M. Mercè Marçal, les dones sou éssers que teniu més motius de rebel·lia que el comú d’altres mortals, a més dels concebuts de classe social i l’afegit de viure en un país sotmès. I m’he decidit, desprès de suportar tanta infàmia doncs sou a Alcalà –Meco les dues, i no sé si per ser dones o per quina altra mena de raons, patiu més invisibilitat dels mitjans al meu parer, que altres col·legues vostres. La justícia de l’enemic i la deshumanització, ja practicada per altres règims, en altres guerres i amb altra mena d’armes, la heu sofert, i la patim tots, és el resultat de l’atac furibund al cor de les nostres institucions. Mai oblidarem el tracte que aquests tirans us han donat, com si fóssiu terroristes. No saben, o els hi ben refot saber-ho, que “La llibertat és el bé més preuat que ha donat el cel a l’ésser humà”, és el lliure albir que us han arrabassat aquests assassins de raons, i per extensió, a la resta de nosaltres com a poble. Comprovar com el bloc del 155 dels partits dinàstics actua sense miraments, menystenint la mínima fraternitat, sense compassió ni empatia per aquells que ahir eren antics companys, dona bona mostra del seu tast moral; violència per a ells és el sol fet de voler existir, per això veuen rebel·lions i sedicions per tot arreu. El mateix feien els rebels contra la República quant van guanyar la guerra, afusella’n i empresona’n per auxili a la rebel·lió, això sí, els rebel·lats als governamentals, el mon a l’inrevés capgirat per la força, després 40 anys per reblar el clau amb la llei feixista, d’aquí que ens plora la criatura.

Deu de ser trist passar l’aniversari sense llibertat, lluny dels teus en la fredor d’una cel·la, però, ben segur que el vostre sacrifici no serà en va, ja està sent un gran revulsiu de conscienciació transversal, social, i política. Més d’hora que tard os deuran alliberar, doncs cada dia, cada hora, que passeu privades de llibertat la credibilitat de Espanya com país avançat queda soterrada un pam més a baix. Arreu saben que sou presos polítics, que de presos comuns no en teniu res, només aquí –“Spain is different” sou qualificats de polítics presos, curiosament pel partit al govern més corrupte d’Europa, (ara ja a l’oposició) que te més polítics presos comuns. Els lladres, encara que portin corbata i siguin d’alta extracció social, si roben el que es de tots amb impunitat i traïdoria, afectant això greument als serveis més bàsics, no son més que vulgars sàtrapes, senzillament ionquis addictes als diners.   

Ja sabreu que des de Bèlgica, Alemanya, Suïssa, i Escòcia, els companys exiliats son lliures i la justícia espanyola ha quedat per enèsima vegada en clara evidència internacional. Francament, el vostre empresonament i la repressió desfermada per l’estat m’ha colpit i ens ha corprès a tots, l’ànim de revenja injectat de paroxisme dels defensors del conegut com Estat de dret, de dretes, de dret però, del de conquesta i del 155 de la sagrada CE, confesso que han superat tots el límits imaginables, trepitjant i traspassant masses línees vermelles. I això malgrat saber, els que em patit la repressió i discriminació ideològica franquista a nivell familiar, que res és pot esperar dels fills sociològics, ideològics, i fins i tot biològics del franquisme dominador del país amb mà i puny de ferro, que ara pretén seguir fent-ho amb punys de punyetes, fent bandera política del diàleg, però com a bons hereus de la FET i de les Juntes Ofensives Nacional Sindicalistes, el partit únic, l’únic diàleg que coneixen be es el dels punys i les pistoles, dels vencedors i vençuts, i si s’ha de bombardejar cada 50 anys per mantenir-nos a ratlla, se’ns amenaça de fer-ho. La dominació coactiva transmutada ara en tot per la llei, la llei que diuen que ens vam donar tots, que ens van oferir com un plat fred de llenties, amb reunions secretes, on diuen que eren convidats als postres en altra habitació, la superioritat suprema, supervisora, “els espadones” de l’exèrcit invicte. Mentrestant els pares constitucionals tractaven de tallar el fil de la dictadura, que s’havia trenat perquè no és tallés en un mil·lenni, i diuen que va fer falta molta subtilesa per tal de fingir que s’estava tallant, sense tallar-lo, i a la vegada tallar-lo, simulant que no és tallava. Aquests jocs de tàctiques malabars, tant subtils com funambulesques, de la llei feixista a la llei i d’aquesta a la llei de lleis, comportà molts paranys i auto enganys doncs, mentrestant tractaven de tallar el fil de la dictadura, o ho feien veure, no s’adonaven que no era tan sols un fil, sinó que era una gruixuda trena de fils que formaven una maroma plena de nusos gordians, l’un; l’anomena’t exèrcit invicte sobre el seu mateix poble, que després del 23-f  i amb l’ ingrés a la OTAN quedà aparentment neutralitzat; així com totes les estructures de l’estat penetrades i instrumentalitzades durant almenys 40 anys sense perdó, i 40 anys més, tàcitament; l’altre, l’anomena’t tercer poder, la santa justícia espanyola. L’any 1941, més del 50% de jutges que havien servit en la República foren apartats, substituïts per addictes al règim i cavallers mutilats, que no havien acabat la carrera de dret i molts ni tant sols l’havien començat, coneguts anys a venir com els “Gurkas de Franco”, tots havien de jurar fidelitat al Cabdill i al Moviment Nacional per exercir la carrera judicial. Depuració equiparable a la que van patir els mestres, els funcionaris de l’estat, i tot Déu vivent, sent el Ministeri de Justícia el més feixista de tots, tant com els cossos de ultra seguretat de l’estat, coneguts com brigada político social, elements com “Billy el niño” son l’exemple paradigmàtic. Avui encara els càrrecs actuals del citat ministeri, amb un grau molt elevat provenen del franquisme, passant-se de pares a fills la professió. El resultat d’això és una justícia infectada de franquisme, jutges ”conservadors” i més papistes que el Papa, que han convertit la institució en un temple del culte endogàmic i retrògrad de punyetes i togues, sobre tot en els òrgans superiors. I jo em pregunto: si la justícia és tant independent com ens volen fer creure, perquè fa falta una associació de jutges per la democràcia?, tal com va fer falta als anys vuitanta la UMD (Unió Militar Democràtica), com antídot a la dictadura franquista i, em responc, per què així com, la dictadura va ser depurada de democràcia, la nostra pobra democràcia no va ser mai depurada de dictadura.

Com cantava la tornada del grup Ràdio Futura en l’àlbum “La Ley” de l’any 1984 quan amb la eclosió de la “moguda” la llibertat surava descarada per arreu: La Ley / Bang Bang Hey Hey / La Ley La Ley / Bang Bang / Hey Hey / La Ley La Ley. Malauradament, l’ultra nacionalisme invasor dels actuals cosins del “Primo de Rivera” i del “Españoles todos” d’aquest estat ultradretà corrupte i corruptor, a acabat per fer malbé lo poc que ens restava des d’aquell famós desencant polític amb el socialisme obrer espanyol. La espanyolitat de Catalunya que volen, significa la absoluta assimilació,  la anihilació, o si més no la reducció dels països catalans a lo merament folklòric. És ben trist constatar que 80 anys més tard, tornen per part de partits polítics anomenats “democràtics”, les mateixes actituds contra nosaltres per pura i lògica reacció d’aversió al procés polític, democràtic, i pacífic, que comporta l’alliberament de la tutela interessada i opressiva de l’estat sobre el nostre poble. No ens deixen altre camí, com deia el cap de l’Estat “Hay muchas maneras de ser españoles” però, no ni ha cap sortida legal per tal de no sentir-se’n, és la dictadura de la majoria, el imperialisme atàvic castellà que no ens deixa ser un cos sencer, reduint-nos a ser solsament una part del seu cos, pels segles dels segles. El dilema és sempitern i no deixa espai al dubte: que val més ser cua de lleó o cap de ratolí ?. Com resava el poeta lleidatà Marius Torres en els versos de “Ciutat Llunyana” l’any 1938,: “Pàtria guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir”. Recent ocupada Lleida aquell fatídic 3 d’abril, per les forces dels coneguts com “nacionals” fou la primera capital de Catalunya caiguda i sotmesa a esclavatge, alliberada per a ells legalment, al derogar l’estatut d’autonomia 48 hores desprès.

Ara tracten de repetir-ho alguns partits, que veuen espanyols i molt espanyols per arreu, lliures i tots iguals, i als catalans com la cua, o sent més precisos el braç dret, de la seva “una, grande, y libre”, han canviant els bombardeigs, els tancs i els fusells d’antany, per la instrumentalització de la justícia actual. I és que l’esperit totalitari de l’actual llei, en el fons prové d’aquesta altra llei dictatorial:

5 d’abril de l’any 1938, ciutat de Lleida, s’estén el decret signat per Franco que diu :   

”…El Alzamiento Nacional significó en el orden político, la ruptura con todas las instituciones que implicasen negación de los valores que intentava restaurar. El Estatuto de Cataluña, en mala hora concedido por la República, dejó de tener validez, en el orden jurídico español, desde el día 16-7-36. Pero la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán, plantea el problema, estrictamente administrativo, de decidir las consecuencias prácticas de aquella abrogación. Importa por consiguiente, restablecer un régimen de derecho público que, de acuerdo con el principio de unidad de la Patria, devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España.” Fi de la cita. Així doncs, aquesta situació límit tant intransigent i venjativa que patim ens ha de servir; per acabar de despertar als incauts que creien les mentides espanyolistes de que sense violència tot diàleg és possible; per saber quina mena de dirigents tenim a l’altre costat de l’Ebre; i sobre tot per saber quins, covant l’ou de la serp em criat a dins de casa, aquells que menyspreen amb fatxenderia la terra que els ha donat tot el que ara son. Des de els més ultres que van venir amb afany colonitzador i no van tenir la sensatesa de demanar res, doncs, ho van prendre tot per la força, que per això eren l’exèrcit vencedor, a els “Cipayos catalans” més coneguts com botiflers, o els altres catalans, que van venir amb la fam dins la maleta de cartró i van adonar-se més tard (molts encara no s’han adonat), que aquest era un altre país, altra cultura, que es parlava altra llengua, i que fins tot tenia la seua pròpia i delmada classe obrera. I això ve a tomb per aquella mena de cantarella que repeteixen els espanyolistes més o menys fanatitzats, de que ells van aixecar Catalunya, per tant son més catalans que ningú, encara que odiïn tot lo català. No deixa de ser una falsa asseveració a la que es contraposa altra, dels que eren més conscients de que arribaven a un altre país, encara que subjugat i ocupat per la força, que repliquen d’aquesta mena al recordar el que deien els seus avis, o rebesavis, a aquests altres: “Cuando marché de mi tierra comía una vez al dia y grácias, en Cataluña comía tres veces al dia, ¡fue Cataluña coño, quién me levantó a mí y no yo quién levantó Cataluña!.” En els moments difícils, és mostra la veritable idiosincràsia de grups i persones, arribada l’hora de la veritat tots em pogut veure qui son els supremacistes, els ètnicistes, els feixistes, amb menor i major gradació i mesura, han caigut totes les màscares, el rei va nu, esposant la pornogràfica radiografia del seu estat a tort i dret, mentrestant vosaltres demostreu dignitat, coratge, i compromís, els molt necis veuen terrorisme, violència i fins i tot manifestacions d’onanisme, en el sol fet nostre de voler existir, pacífica i plenament.     

Mai hauria imaginat que aquella dona presidenta del parlament i abans de l’ANC tant abrandada, que s’emocionava cantant Els Segadors al uníson, en una plaça Sant Joan plena a vessar, com a cloenda d’un acte a Lleida, acabaria sent empresonada per dos cops, surtin amb una elevada fiança primer i, sense que aparentment no hagi canviat res, empresonada preventivament sense termini, fins judici. Quan os veia desfilar pel Tribunal Superior, vituperats per la carcundia  espanyolista, però, amb el ferm suport dels vostres companys, amics i parents, veient com os omplien de petons i us desfèieu en fortes abraçades, quelcom es commovia a dins meu, doncs veia en els vostres ulls la impotència davant la injustícia que vaig veure durant tota la seva vida en els ulls de mon pare i en els plors de ma mare; era com si fóssiu membres de la meva família, els vostres fills els meus, marits i mullers, han passat a ser també una mica parents nostres, així com el vostre empresonament també significà en certa mesura l’empresonament d’una part de tots nosaltres, i com que al final només resta el vincle de sang, aquesta sèrie de greuges han creat uns llaços molt més estrets entre tots nosaltres, som quelcom més que simples ciutadans i els seus representants.

Parlar de família espoliada i anorreada és parlar de la meva estirp, sé del que parlo quan veig els aparells de l’estat actuar injustament sense complexes, sé la magnitud del que em sofert, i sé, que ho tornarien a fer doncs “la cabra sempre tira al monte”. Cal rememorar i fer un paral·lelisme que deuria de ser anacronisme, dels foscos anys passats, quan les estructures i superestructures de l’estat dictatorial vencedor de la guerra en conxorxa, van actuar per destruir a la meva família i totes les famílies sospitoses de ser “la antiespaña”, allà pels llunyans anys 40, eren temps que només els calia anorrear al cap de família per tal de que cap dels seus membres pogués aixecar ja mai més el cap, pur i maligne afany colonitzador, espoliador, de revenja i lucre. Calia no deixar enemics enrere que més endavant puguin revoltar-se en contra seu, calia desconnectar de la veritat les noves generacions i van tenir massa temps per fer-ho. En aquell moment era suficient només amb la repressió econòmica, deixant amb els mínims mitjans de subsistència al contrari desafecte, vaja com en l’actualitat amb l’ofegament financer. Parlant d’anacronismes, es si més no curiós, que el Fuero de los Españoles, llei de l’any 1945 que intentava dotar d’un corpus jurídic al règim, obrint una mica la ma desprès de la caiguda del nazi feixisme a Europa, dotant d’una sèrie de drets al espanyolet de a peu, fos com sempre un simulacre i una farsa, doncs qualsevol llei de rang inferior podia limitar els drets que la mateixa pretenia garantir. L’article 32 del Fuero ens mostra la consideració que tenia el franquisme dels drets dels ciutadans:

“El ejercicio de estos derechos no podrá atentar contra la unidad espiritual, nacional y social de España.”

Lo més ranci de l’esperit d’aquest article ha perdurat en el temps i ha quedat imprès intrínsecament en l’esperit de l’estat espanyol, transfigurant-se en el títol preliminar de la sagrada CE del 1978:

” La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”. Fi de la cita.         

UN EXTRANGER  A LA SEUA TERRA
Frederic Teixidó Pallejà

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.