CARTA AL DIRECTOR. UN ALTRE SERVIDOR PÚBLIC QUE ENS HA DEIXAT

Sr. Director

        En vigílies de Nadal i abans d’acabar l’any 1963, havent tornat d’una gira per terres germanes del País Valencià fent els treballs de camp del Cadastre de Rústica de tres municipis del Baix Maestrat i la Plana Baixa, vam traslladar les oficines del Servei a Lleida al carrer del Carme, a l’edifici entre el palau de la Diputació i la plaça on hi havia hagut l’estanc medieval de la sal, i, més concretament, entre els carrers costeruts i rònecs, amb clarobscurs de misteri, dels Daniels i de Turull. Just en aquest voluminós edifici hi havia a la planta baixa porxada un parell de comerços, un dels quals la “renovada” botiga de La Renovadora, i a l’entresolat s’hi accedia per una ampla i llarga escalinata entre ambdues botigues, enfront de la qual, un cop arribats a dalt del replà, hi ha un oratori i al costat esquerre hi teníem l’accés a les nostres noves oficines, per cert amb una carrinclona porta corredissa metàl·lica.

Però no només fou aquesta la novetat de l’embrionari servei cadastral, sinó que a més vàrem estrenar nou cap en la persona de l’enginyer motejat com ‘el Guti’, un palentí de qui vam aprendre el rigor i el mètode en la feina, compartit amb una amistat pregona i sincera, que es feu extensiva a les incorporacions de nou personal tècnic, entre els quals la del Manolo Quintián Reino, de qui avui celebrarem les exèquies fúnebres en comiat seu.

        El Manolo, discret, honest i summament treballador, però que quan li tocaven el voraviu sabia segar cadenes i sentenciar amb aforismes castissos i alhora punyents, provenia d’Astúries i va posar arrels a Lleida fins a fer-ne durant 57 anys, tant ell com la seva prole de dues parelles de noia i noi, la seva autèntica ‘patria querida’. A l’extrem que els quatre vailets es van criar i estudiar aquí i, fins i tot de joves es varen fer socis del club ciclista lleidatà i una d’elles, la Marta Quintián Gorostegui, es casaria amb un llibreter arrelat al país, arribant a ser designada delegada del ministeri d’Hisenda per a la demarcació de Lleida, càrrec que encara gaudeix des del 4 d’abril del 2001.

        Pel setembre de 1975 amb ell, el Manolo, ens va tocar ‘currar’ de valent i gestionar plegats i en exclusiva totes les actes d’expropiació per mutu acord, inclòs el pagament amb xec de les indemnitzacions als terratinents, dels terrenys afectats per la construcció per la petroliera CAMPSA de l’oleoducte TALEZA (Tarragona-Lleida-Saragossa) en el seu tram de pas lleidatà, que comprenia els termes municipals de Fulleda, Borges, Juneda, Puigvert, Artesa, Lleida i Vallmanya, en una picossada de quilòmetres. Prèviament ambdós, ell i jo, vàrem fer xerrades d’orientació als afectats en els ajuntaments de Borges Blanques i Arbeca.

         També va col·laborar com a ponent i professor en els tres cursos de 40 hores de durada cadascun que en anys successius entre 1988 i 1990 organitzà la Gerència del Cadastre de Rústica sota l’aixopluc del Departament de Meteorologia i Ciència del Sòl de la Politècnica (UPC) i de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, amb la finalitat d’avaluar i aplicar les noves tecnologies de l’ortofotogrametria aèria i la computació digital en la formació, manteniment i renovació dels nous cadastres, tot plegat a la fi de crear no només un cadastre fiscal, sinó una inventari exhaustiu del territori, amb una cartografia i un banc de dades únic i multifuncional, actuacions en les que la demarcació de Lleida fou capdavantera, desplegant durant el període de 1988 a 2003 una ingent tasca amb la que hi van concórrer en els concursos públics fins a 9 empreses informàtiques externes, a parer de les quals tot consistia en revolucionar la manera de fer i entendre els cadastres, entrant de ple, doncs, en la societat digital amb la digitalització i el transistor, en què teníem a l’abast la possibilitat d’expressar amb els dígits 1 i 0 qualsevol tipus d’informació escrita, sonora o visual.

        Jubilats ambdós, ell tres anys després que jo, la vegada que vaig coincidir amb el Manolo, i que recordi, fou pel febrer del 2010 en sortir jo de la perruqueria i trobar-me’l quan feia més d’un any que no ens vèiem, i llavors em va confirmar que li van extreure un ronyó tumoral. Més tard, la que seria darrera vegada, fou pel novembre de l’any següent, amb el rostre molt asclat i pel que sembla amb dos TACs anuals que s’havia de fer.

         Aquests són el meus records i l’adèu a un altre anònim funcionari públic de casa nostra, que juntament amb el condol estès avui als seus quatre fills i llurs famílies respectives, són el testimoniatge del meu agraïment per haver pogut comptar en tot temps amb el caliu incondicional d’un bon amic i servidor públic com ell fins a la nostra respectiva jubilació. Trist final del camí en ser abocats tothom al no-res, emotivament assumit per un relat tant ric i vital com el d’en Manolo Quintián Reino. 

En pau descansi.

Santiago Suñol i Molina