CARTA AL DIRECTOR: «TERRA DE LLIBERTAT I FRONTERA (1)»

Sr. Director:

Si atenem al lloc de naixement de la població empadronada a Catalunya el 2017, presentava una sòlida majoria del 64,85% de nascuts catalans, és a dir, gairebé de cinc milions (4.899.882), en què les àrees on hi ha un contingent més elevat de gent nadiva del Principat comprès entre el 70 i un màxim del 85 per cent es localitzen al sud del país, concretament a la Terra Alta (83,03%) // les Garrigues (81,61%) // la muntanya mitjana prepirinenca i dels altiplans del Berguedà, Moianès i Solsonès (80,45%) // els dos Pallars, Jussà i Sobirà, junts (75,54%) // les tres comarques de la Plana d’Urgell i Noguera, amb un uniforme 74,50% // a comarques centrals del país del Bages i Osona plegats (74,26%) // a Terres i Ribera de l’Ebre (73,62%) // les altres dues pirinenques de Cerdanya (69,13%) i l’Alt Urgell (69,06%) // mentre que devallen un xic les de Ponent encapçalades pel Segrià i Segarra amb una mitjana del 67,41% // i finalment l’Alta Ribagorça (67,29%).

Pel que fa a ciutadans nascuts a la resta de l’Estat el total ascendeix al 17,54% del cens de població, cosa que suposa 1.325.004 persones. Les xifres més altes en termes relatius es donen al voltant d’una mitjana del 20 per cent al Camp de Tarragona (21,54%) // l’ultrapirineca Valh det Aran (21,04%) // el Baix Penedès (20,54%) // l’Alta Ribagorça (19,52%) // l’Àrea Metropolitana (19,40%) // així com atansant-s’hi força les dues comarques del Baix Camp (18,18%) i el Garraf (18,13%). A més a més, sobresurt la concentració de 90.918 nascuts de la resta d’Espanya residents en tan sols 5 ciutats del Baix Llobregat, totes amb una mitjana del 25% o superior: Cornellà (27,78%), Esplugues (27,33%), el Prat (26,05%), Sant Boi (25,78%) i Viladecans (25,00%). O dels 10.144 residents d’entre les tres localitats vallesanes de Badia del Vallès (30,11%), Montmeló (27,85%) i la Llagosta (27,31%). I tancant aquest rànquing de viles més reeixides de veïns nascuts espanyols no catalans amb els 31.297 que s’apleguen a Sant Coloma de Gramenet (26,61%), a la comarca del Barcelonès.

Finalment, la població nada a l’estranger en una no gens menyspreable taxa global del 17,61% de nascuts a fora del territori espanyol, gairebé coincident en paral·lel a la nouvinguda de la resta de l’Estat (17,54%), totalitzant 1.330.944 habitants segons declaren en el seu empadronament, xifra però que contrasta amb la de 1.146.319 corresponent a l’inventari segons nacionalitats, amb un màxim de 124 països implicats en les comarques del Camp de Tarragona i d’un mínim de tan sols 55 a l’Alt Pirineu-Aran. Pel que fa a l’àrea amb una concentració territorial de població nada a l’estranger més elevada correspon indubtablement a l’Àrea Metropolitana amb un gruix desorbitat perquè en part incloïa les grans conurbacions de creixement simultani de les cinc comarques de l’Àrea Metropolitana, que juntes n’aplegen ja el 60,51% del total, amb les següents taxes de discriminació o pes percentual en residents estrangers sobre el total del país: Barcelonès (37,11%), Vallès Occidental (8,46%), Baix Llobregat (7,19%), Maresme (4,58%) i Vallès Oriental (3,17%). Quedant finalment la cirereta d’una minsa resta de l’1,41% de la estrangeria repartida entre quatre comarques (Ripollès, Anoia, Moianès i Berguedà) amb taxes de cadascuna del 8% o per dessota. I tot reblant el clau, afegir que en el 98 per cent dels 946 municipis del Principat hi residia com a mínim un foraster exterior.

Bé, insistint ara en el tema del desglossament en percentatges de la massa d’estrangers radicants en les megaurbs de l’Àrea Metropolitana, les ràtios més altes se les enduen la capital de Barcelona (16,55%) i les ciutats de la seva rodalia, com Santa Coloma de Gramenet (26,71%), Hospitalet (18,66%) i Badalona (12,10%), juntament amb les cinc següents del Baix Llobregat: Cornellà (27,95%), Esplugues (27,43%), el Prat (26,23%), Sant Boi (25,70%) i Viladecans (25,07%), més els mínims percentuals de les vallesanes de Terrassa (11,70%) i Sabadell (10,67%), i la capital del Maresme, Mataró (15,31%). En total poc més de mig milió, o sigui 501.742, que abasten el 40,74% del total d’immigrants nats a l’estranger segons les dues xifres globals suara exposades. I si aleshores hi afegim les comarques de l’extrem nord-est amb el conjunt dels dos Empordà (24,37%), el Gironès estricte (21,05%) i la Selva (20,55%), així com un escanyolit 0,8% de Alt Pirineu-Aran, aleshores tenim un total de 642.258, que equival gairebé a la meitat (52,15%) del total d’immigrants nats a l’estranger.

I encara caldria fer evident que a nivell de les 42 comarques catalanes només dues, Segarra i Alt Empordà, tenien assentada en el seu territori una població estrangera superior al 24% de llurs respectius padrons ciutadans, representant en conjunt el 5,37% de tota l’estrangeria, mentre que el 94,63% restant d’aquest cens de forasters externs es repartia el gruix entre d’altres 37 comarques amb índexs compresos entre el 8% i el 24% de forans.

Resta també resaltar que la població immigrada estrangera era procedent d’unes 48 nacionalitats implicades en cada cas, amb els següentss percentatges a gener del 2017: Un 38,79 % de 12 països de la Unió Europea (444.651 habitants), destacant Romania (11,69%), Itàlia (6,94%) i França (4,50%) // un 4,40% (50.430 hab.) d’altres 5 països de la resta d’Europa, sobresortint Ucraïna (1,57%) i Rússia (1,50%) // de 10 o més països del continent africà l’aportació percentual és del 25,51% i un total de 292.380 immigrants, contingent però pràcticament centrat en la franja nord d’Al-Màghrib, amb un abassegador gruix de marroquins (217.177 hab.). Actualment l’aportació demogràfica americana global assoleix un 17,37%, és a dir de 199.153 residents, i el gruix el segueixen ostentant plegats nou de les repúbliques del sud de parla espanyola i el Brasil, mentre que la resta es reparteix entre els dos estats també llatins de l‘istme central del continent, les dues illes caribenyes de la República Dominicana i Cuba, i el nord d’Amèrica, que gairebé d’una paritat inicial entre els EUA i Mèxic, el primer ha passat a suposar el 0,48%, mentre que l’altre ara representa el 0,35%.

D’aquest balanç d’abast mundial només resta finalment la contribució asiàtica i l’austral oceànica. La primera amb un (12,95%), amb predomini de l’orient continental de xinesos (60.266 hab.), els quals han multiplicat per 1,57 la seva presència en relació a l’any 2008. Pel que fa al sud asiàtic, s’hi fan dominants els pakistanesos i bengalís de Bangladesh (50.737 hab.) i en menor quantia els índis (20.371 hab.) i tocant a les illes del sud-est, sobre l’oceà Pacífic, destaquen els filipins (10.576), mentre que la presència austral no arriba encara al miler de residents (0,06%) entre australians i neozelandesos.

Respecte a les eleccions del 21-D-2017, sobre un total de 4.365.872 vots vàlids els partits independentistes van obtenir el 48,13%, mentre que els unionistes assoliren un 43,31% i els de Cat. en Comú un 7,44%.

Doncs bé, els percentatges més alts que van treure els independentistes (ERC-JxCat-CUP) segons mitjanes de les 8 macro-regions comarcals foren per aquest ordre de més a menys vots: Comarques Centrals (70,50%), Terres de l’Ebre (65,81%), Gironès (64,60%), Pirineu-Aran (64,47%), Ponent (63,94%), Penedès (49,86%), Camp de Tarragona (46,28%) i Àrea Metropolitana (41,91), amb un màxim comarcal de 82,57% al Pla de l’Estany i un mínim de 36,57% a l’AMB stricto-sensu, formada per 38 municipis i exclosa la ciutat de Barcelona i 4 municipis de la seva perifèria urbana.

Operant d’igual manera amb el conjunt dels partits unionistes resulta que seguint el mateix orde de més a menys, els percentatges obtinguts foren aquests com a índex d’intensitat de vot unionista (IPVU): Àrea Metropolitana (47,95%), Camp de Tarragona (47,43%), Penedès (42,22%), Ponent (31,39%), Gironès (30,42%), Pirineu-Aran (30,29%), Terres de l’Ebre (29,17%) i Comarques Centrals (24,97%), amb un màxim de 55,74% al Camp de Tarragona i 52,46% a l’AMB, ambdues comarques stricto-sensu, i un mínim de 14,38% al Pla de l’Estany.

Ometem les referències al partit de Catalunya en Comú per la seva marginalitat en el conflicte identitari entre independentistes i unionistes pel fet de ser menys evidents els senyals de signe diguem-ne que d’identitat d’aquest grup, a banda de tractar-se d’un resultat minso que concerneix sols al 7,44% dels vots i amb taxes que oscil·len com a molt del 9,46% a un mínim del 2,57%.

Bé, tot això com a preàmbul a que coneixent l’estructura demogràfica de base podrem comprendre millor als altres, els que són diferents, els nouvinguts a una Catalunya que per la seva posició geogràfica sempre ha estat històricament un país de ‘marca’ o terra de frontera, plagat d’invasions, sotmès a intents d’assimilació i a influències vingudes d’arreu.

En definitiva, diversificat univers demogràfic català que des de l’octubre del 2017 genera la qüestió de les identitats personals i col·lectives rivals sobre ‘usos lingüístics’ i que planteja la dicotomia entre sentiment de pertinença i intencions de vot. Qüestió que tractarem en un segon capítol.

Santiago Suñol i Molina