LA “BATALLA MONUMENTAL”

Sr. Director:

Dijous passat TV3 ens va obsequiar amb la represa de la sèrie “Batalla Monumental”, concurs per a determinar amb la participació dels espectadors quin és el monument més emblàtic de Catalunya segons el seu parer majoritari. Tenint previst que la batalla final dels cinc monuments finalistes setmanals es faci a la nostrada Seu Vella de Lleida, i que en la primera competició hi ha pres part el Castell de Mur, situat a la veïna i estimada Conca de Tremp, em permeto possar-hi cullarada sobre aquesta fortalesa, que ocupant el cim d’un turó al costat mateix de la canònica o cenobi de Santa Maria de Mur, vaig tenir ocasió de conèixer tot fent d’ençà l’agost de 1954 els treballs de camp del Cadastre de Rústica de bona part dels municipis de la comarca del Pallars Jussà.

Treballs de camp que em permeteren descobrir, entre d’altres dominis monumentals, el tresor arquitectònic de les nou esglésies romàniques situades en diferents pobles de la vall de Boí, reminiscència tardana i arcaïtzant de l’estil llombard, conjunt ribagorçà que ha estat reconegut el 30 de novembre de 2000 per la UNESCO com a Patrimoni Mundial de la Humanitat. Per bé que encara hi ha altres edificis religiosos romànics en ruïnes a la comarca, com les esglésies de Sant Llorenç de Saraís i Sant Martí de Taüll, i les ermites de Sant Cristòfol d’Erill, de Sant Quirc de Taüll, de Sant Salvador de Barruera i de Sant Pere de Boí, i a més aquest cenobi o canònica de Santa Maria de Mur a ponent de l’estació de tren de la Guàrdia de Noguera, poc més amunt de Collmorter, al cim del turó que comparteix juntament amb el Castell de Mur.

Tot i que a l’Edat Mitjana la comarca tenia una població relativament reduïda, els dignataris locals reberen aleshores grans quantitats de plata per encoratjar-los a participar en la campanya catalana per conquerir Barbastre i Saragossa sota el jou musulmà. La major part d’aquests diners es van dedicar a construir diverses esglésies entre els segles XI i XIV, seguint l’estil arquitectònic tardà i arcaïtzant importat de la Llombardia. Destaquen sobretot l’elegància dels esvelts campanars de quatre, cinc i sis pisos amb finestres geminades i fins i tot algunes de triples, i sovint per tenir les naus la coberta amb embigat de fusta i llosa de pisarra, així com les “pintures murals” que es conserven al Museu Nacional de Catalunya (MNAC) a Barcelona, arran de la trista història de l’expatriació de les de l’absis de la canònica de Santa Maria de Mur,  que tot seguit descric.

La canònica comprèn una església de planta basilical consagrada l’any 1069 i sota tutela directa de la Santa Seu,  gràcies a l’impuls del comte Ramon IV del Pallars Jussà i la seva esposa Valença Mir, filla d’Arnau Mir de Tost, i també a ponent un claustre de planta rectangular. L’absis central de l’església és avui una de les joies romàniques del museu nord-americà de Boston des de l’any 1921, degut al protagonisme del valuós conjunt de les seves pintures murals amb un Pantocràtor envoltat pels símbols dels quatre evangelistes, i a sota amb els dotze apòstols i dues escenes del cicle de Caïm i Abel.

Doncs bé, un tal Ignasi Pollak (nat el 1878), nebot del col·leccionista d’art austríac Godefroy Brauer, es guanyava la vida fent de marxant i antiquari, comprant i venent obres d’art a museus d’Europa i Nord-amèrica, i assabentat de l’existència al Pallars de moltes esglèsies romàniques amb “pintures murals”, contactà amb el col·lecionista barceloní Lluís Plandiura, tancant un tracte per cent mil pessetes sobre les pintures al fresc, i ja teniu tot seguit aleshores el Pollak engalipant per 7.500 ptes. al rector de la canònica de Santa Maria de Mur perqué les vengués al marxant nord-americà i així poder pagar el manteniment dels edificis de la parròquia. I a l’estiu de 1919, ara fa dons poc més d’un segle, tres tècnics en restauració italians de Bèrgam (Itàlia), especialistes en la tècnica medieval de l’”strappo”, arrencaren les pintures que decoraven la paret de l’absis central, enganxant-les per adherència a grans llençols de tela impregnats de cola orgànica estesos i superposats a l’arrebossat, i en assecar-se extreure’n les teles mitjançant una escarpra, facilitant així el seu trasllat a laboratori per a la seva manipulació i ulterior aplicació a qualsevol altre suport mòbil.

Després, traslladades les pintures a Barcelona, el col·leccionista Lluís Plandiura les van comprar i les va treure a la venda a Nova York. Si més no, aquest espoli i expatriació de les pintures “murals” originàries de Mur –i valgui la redundància– va acabar l’any 1921 fent cap per 92.100 dòlars al “Fine Arts Museum” de Boston dels EUA, ric amb peces de l’antiguitat, i tot plegat va servir d’escarment i avís perquè el president de la Mancomunitat de Catalunya, aleshores l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, prengués les mesures adients per salvar la integritat de la resta del patrimoni pictòric mural romànic del Pallars, adquirint la Junta de Museus de Barcelona tot el conjunt d’obres de pintura al fresc de la “vall de Boí” i encomanant al mateix restaurador de Bèrgam que durant tres anys, entre 1920 i 1923, procedís a arrancar les pìntures més significatives per a llur conservació en el Museu del Palau de la Ciutadella i, en acabat, restaurar-les i traslladar-les a Barcelona, on foren catalogades i dipositades el 1924 al museu esmentat, i més tard, l’any 1931, al MNAC, el nou museu d’art del Palau Nacional de Montjuïc.

Llavors a Mur, a banda de conservar fragments dels murals d’un absis lateral, van omplir amb còpies el buit deixat pels murals arrancats de l’absis al fons de la nau central, com també es va fer a Santa Maria d’Àneu, Sant Pere del Burgal i Santa Maria de Ginestarre. En aquest sentit, fa pocs anys a Sant Climent de Taüll, en lloc de pintures es va fer un “mapping” dels murals.

En conseqüència, no es pot comprendre la magnitud monumental del “Castell de Mur” obviant els valors pictòrics i també arquitectònics de la canònica de Santa Maria de Mur que l’ha acompanyat històricament en simbiosi durant tants segles.

Santiago Suñol i Molina