Cap al sincretisme polític?

El sincretisme s’usa molt en religió i antropologia cultural per referir-se a la barreja de tradicions culturals i religioses, i en política es refereix a quelcom fora de l’eix esquerra-dreta combinant elements d’ambdues bandes per reconciliar objectius sobre assumptes de caire més transversal.

I és que avui dia la línia que separa dreta i esquerra és cada cop més difusa i massa reduccionista per realitzar amb prou rigor una categorització política. Si el liberalisme a Europa significa ‘dreta’ o ‘centre’ i a Amèrica del Nord significa ‘esquerra’, el falangisme espanyol i el nazisme alemany foren moviments sincrètics, a l’igual que varis moviments d’alliberament al Tercer Món, els països No Alineats barrejant socialisme i nacionalisme, el peronisme argentí, el socialisme àrab d’Egipte, Síria i Irak, el règim de Gaddafi; més recentment el govern de coalició a Grècia (el partit esquerrà ‘Syriza’ amb la dreta nacionalista ‘Grecs Independents’); a Xipre (el ‘Front per Xipre’); a Itàlia (el partit esquerrà ‘5 Estrelles’ amb el dretà Matteo Salvini); els corrents sobiranistes esquerrans combinant propostes de dreta identitària en certes matèries, etc; o partits liberals com ‘La França en Marxa’ del president Emmanuel Macron i a casa nostra ‘Junts per Catalunya’, ‘Ciudadanos’, etc. Tot i que molts acaben escorats a dreta o esquerra, però molts models d’eixos multidimensionals han superat la única línia dreta-esquerra, per incloure altres línies, com els partits a l’illa de Taiwan (unificació amb la Xina-independència), varis països islàmics (religió-laïcisme), o a Espanya sumant a la línia dreta-esquerra la línia nacionalista central-nacionalista perifèrica amb 4 opcions en els casos català i basc, etc.

Entraria també en joc l’anomenada geometria variable, benvinguda i sense cap problema si no és que acabi sent un joc dels disbarats o potser un joc de trilers. En tot cas, hi ha més colors més enllà del blanc i negre i es va cap al sincretisme polític.

Toni Yus Piazuelo