AUTOESTIMA PER LA PARLA EN “BELL CATALANESC”  (VII)

Sr. Director:

PROSA HUMANÍSTICA I ESPECULATIVA DELS CENACLES

GLOSSADORS DE L’AL·LEGORIA MORALITZANT (1458-1494)

 

        * 29) El valencià Joan Roís de Corella (1433-†1497), nat a Gandia de família noble i mestre en teologia, fou un autor polifacètic i sensible ja als codis renaixentistes italians de la prosa humanística, que excel·lí tant en la poesia sacra i la lírica profana de temàtica amorosa com en la bella prosa de caire religiós i classístic. D’aquesta última en tenim mostres en forma de glosses curtes, sovint epistolars i de caient humanístic, inspirades en la doble tradició d’Ovidi i de les obres mitològiques de Boccaccio, la més reeixida de les quals fou la novel·leta “Tragèdia de Caldesa” (1458), escrita en prosa recargolada i diversos fragments en apassionat vers profà. Quant a les seves exquisides poesies marianes, com l’“Oració a la santíssima verge Maria tenint son fill mort a la falda”, potser una de les millors pregàries de la lírica catalana, hi aplicà les mateixes tècniques que a les poesies de tema amorós, i això les fa mancades de misticisme i carregades d’un plasticisme que ens apropa al poeta renaixentista, de gran habilitat narrativa i perfecció en la forma. Amb tot, Roís de Corella no es pogué deslliurar de les prohibicions d’editar de la Inquisició, acompanyades de la destrucció d’edicions del “Psaltiri” (recull de salms) dins la seva bellíssima i literal versió dels “Set salms penitencials” feta sobre la “Vulgata” (traducció de la Bíblia hebrea i grega) i publicada a Venècia (1490).

 

LA PROSA RELIGIOSA

        * 30) En absència de seguidors de Joan Roís de Corella. el mercader i ciutadà honrat barceloní en Francesc Alegre (doc.1460-1494), hom el considera el representant darrer de l’humanisme català en haver adaptat directament del llatí en versió traduïda fidel i acurada les “Metamorfosis d’Ovidi” (1494), acompanyades d’un epíleg moralitzador. Quant a la seva prosa original, fou més artificiós i conreà un estil al·legòric i sentimental en narracions més aviat curtes i de to rebuscat, de les quals se’n conserven quatre alambinades obres originals: “Somni recitant lo procés d’una qüestió enamorada” // “Raonament” // “Sermó d’Amor” // i “Requesta d’Amor recitant una alteració entre la voluntat i la raó”.

        * 31) El prestigiós metge valencià de l’Horta en Jacme Roig, (1407 / 1409-†1478), alhora metge de la muller del rei Alfons el Magnànim i principal instigador de l’anomenada “Escola poètica valenciana”, fou autor del llibre l’“Espill” (1460), obra cabdal també coneguda impròpiament amb els títols de “Llibre de consells” i “Llibre de les dones”, una novel·la d’autobiografia fictícia en 16.249 versos apariats molt curts, de quatre síl·labes que rimen de dos en dos, escrita al voltant del 1460, el mateix any que Joanot Martorell va començar a escriure el “Tirant lo Blanc”. Es tracta d’una obra exitosa de temática misògina, que exagera fins a la sàtira mitjançant una llarga diatriba sobre l’odi vers les dones, que són totes vils (menys la seva i la Mare de Déu, esclar), per així representar grotescament la societat cristiana medieval del moment, valent-se d’un prototipus de novel·la burgesa i inscrita dins el corrent del realisme, clar referent del “Lazarillo” en avançar-se prop d’un segle a l’edició en llengua castellana d’aquesta obra anònima (1554) i, per tant, precedent del nou gènere literari de la “picaresca” pel fet d’excel·lir en l’observació i retrat de la vida quotidiana popular de l’època amb una prodigiosa destresa narrativa i un amplíssim mosaic del vocabulari col·loquial, de to sorneguer, cru, sever i faceciós respecte del sexe femení seguint un corrent misogin ferotge i agressiu, molt dins el gust dels temps medievals. De l’“Espill” només se’n conserva un sol manuscrit, tot i que durant el segle xvi fou imprès tres vegades.

PROSA RELIGIOSA ENTRE ESCOLÀSTICA I RENAIXENTISTA

 

        * 32) La prosa religiosa esdevingué un gènere mixt molt conreat, entre narratiu i moralitzant, difós sobretot pels franciscans observants, al qual hi pertanyent moltes vides de sants i reculls de miracles, a més de narracions relatives a la vida i passió de Crist, i fins i tot obres d’ascètica i de mística o peces brillants d’oratòria. Vet ací els autors que van sobresortir:

           * La figura erudita de Phelip de Malla (~1370-†1431), teòleg, canonge barceloní i rector de Santa Maria del Pi, president de la Generalitat, brillant predicador escolàstic i orador de gran prestigi, molt escoltat a la Cort, que fou autor del simbòlic i preciosista tractat ascètic “Lo peccador remut” (remuntar l’home perdut) del qual se’n feren dues edicions impreses (1483 i 1495), i on fent ús d’una llengua farcida de feixugues citacions d’autors clàssics dels quals tenia bona coneixença i d’una recargolada retòrica pels esquemes propis de l’oratòria de l’època, amb molts fragments de prosa rimada d’una especial musicalitat i un gust per les metàfores i les abstraccions, barrejà alguns trets d’un cert humanisme renaixentista amb un ampul·lós repertori temàtic típicament medieval, ple de visions al·legòriques, de designi ascètic.

           * El valencià de familia noble Francesc Carròs Pardo de la Casta i de Bellvís (doc.1496), seguí el mateix camí de l’harmonització dels corrents escolàstics medievals amb els renaixentistes com autor d’una introspectiva i breu narració de rerefons al·legòrico-moral en prosa de tarannà renaixentista, impresa vers el 1496, titulada “Regoneixença e moral consideració contra les persuassions, vicis e formes d’Amor”.

 

           * La monja i abadessa clarissa Na Isabel de Villena (1430-†1490), del convent valencià de la Trinitat, filla natural de l’escriptor castellà Enric de Villena. En fort contrast amb el realisme incisiu i brutal de Pero Martines de qui ja vam parlar-ne, sorgeix el realisme pietós i tendre de la primera de les dones de nom conegut en la literatura catalana per la seva única obra coneguda, “Vita Christi”, adreçada a estimular l’espiritualitat de les monges d’una forma senzilla, entretinguda i imaginativa, tot sabent combinar la llegenda i l’al·legoria amb un realisme íntimament femení, no exempt d’una certa ingenuïtat, embolcallat tot plegat d’un vocabulari familiar, de matís emotiu i popular, sense cultismes. Pòstumament impresa l’obra el 1497, assolí un gran èxit en reimpressions successives (1513-1527), havent estat considerada una rèplica conscient al violent misoginisme de Jacme Roig.

           * L’escriptor rossellonès en Francesc de Moner (1463-†1492), patge del rei Joan II, escriví poesies en castellà d’imitació popular, a l’estil de Juan del Enzina poeta del renaixement espanyol i dos extensos poemes i quatre proses en català, entre les quals cal remarcar la narració “L’ànima d’Oliver”, obra psicològica i de debat sobre l’amor, dialogada entre l’autor i l’espectre del poeta Oliver, de to romàntic, amb una ambientació plena de realisme.

POESIA POPULAR DE TO SATÍRIC I FACECIÓS

DE L’ESCOLA VALENCIANA (1434-1497)

        * 33) Dins l’àmbit de la lírica i dels cenacles literaris humanístics d’expressió valencianista, atès que a la ciutat de València s’hi conreava una lírica de certàmens literaris, no es pot deixar d’esmentar les tertúlies dels glossadors de l’al·legoria moralitzant que per discutir-hi temes culturals, ètics, mundans i socials es reunien en diversos cercles d’amics i d’alguns prohoms com aquests:

        – El cavaller Berenguer de Mercader i Mirò (? -†1471), fill del notari Joan Mercader i Gomis, cambrer d’Alfons el Magnànim el 1426 i ambaixador seu a Castella (1426, 1436 i 1443), senyor de les baronies de Bunyol i Xest per haver-les adquirit, conseller de l’infant Joan (futur rei Joan II) i lloctinent general del regne de València en diverses ocasions, formà part d’ambaixades reials des de Nàpols, a Milà (1438) i a Florència (1439), on llavors es trobava la Cort Pontifícia. Al seu palau a València reuní ja de vell una tertúlia literària, gairebé familiar, on sovint hi actuava com a relator Joan Roís de Corella (1433-†1497), tal com ho reflecteix aquest mateix autor en el seu “Parlament en casa de Berenguer Mercader”.

 

        – El mossèn Bernat Fenollar (1438-†1516), natural d’Alcoi, beneficiat de la catedral valenciana i professor a l’Estudi General, memorable cap de tertúlia poètica que a l’entorn seu s’aplegà un cenacle titllat de “poètic” (sic) d’escriptors burgesos, entre els quals Joan Moreno i Jaume Gassull, que tendiren al realisme des d’un vessant burlesc, tot fent ostentació d’un humorisme llicenciós i procaç pel caràcter faceciós i despreocupat propi del tarannà dels valencians, amb l’ús de sobreentesos i jocs de paraules. De fet l’anomenada Escola Valenciana s’avançà més d’un segle a la “picaresca” castellana.

        Gran part de la seva obra forma part de llibres col·lectius del grup Bernat Fenollar, com “Lo procés de les olives” (1495-96), obra dialogada en vers entre Fenollar i Moreno sobre la capacitat sexual dels homes madurs, de to satíric i popular, apte per ser representada davant d’un auditori. Entre molts altres tertulians, destacà la personalitat d’un altre dels esmentats escriptors burgesos del cenacle, del qui tot seguit ens referim.

        – Jaume Gassull (?-†1515), també poeta valencià, coautor de l’obra “Lo procés de les olives”, del caràcter satíric de la qual participen altres dues obres seves, “Lo Somni de Joan Joan” (1496), on cantà amb sentit crític les petites misèries de la vida quotidiana i la visió eròtica de l’amor, i la “Brama dels llauradors de l’Horta de València” (1475), d’interès lingüístic i sociològic, perquè es mostrà contrari al normativisme propugnat per Fenollar i defensà l’ús literari del llenguatge popular.

 

LA LÍRICA RENAIXENTISTA DE CAIRE ITALIANITZANT (1423-1474)

       * 34) A la influència italiana, especialment de Petrarca (1304-†1374), i en grau menor de Dant Alighieri (1265-†1321), la poesia refinada, cortesana i al·legòrica catalana tingué notables conreadors durant el segle XV. Entre aquests cal esmentar-ne la següent nòmina de poetes italianitzants:

       – El vigatà n’Andreu Febrer (1375-†1444), fill de família menestral benestant, escrivà i diplomàtic, autor de quinze poesies d’elogi cortesà, d’estil preciosista, hermètic i filigranat, amb llenguatge de ressò encara provençal, però de sintaxi ja plenament catalana. Féu la primera versió (1423-1429) a una llengua moderna, en vers i segons el metre de l’original, de la “Commedia de Dant”, traducció que aviat esdevingué famosa a Europa malgrat estar farcida d’italianismes i de provençalismes.

 

       – El cavaller valencià i poeta cortesà Jordi de Sant Jordi (1399-†1424), qui relacionat amb el marquès de Santillana li dedicà un elogiós poema a la seva mort. Dins la seva breu i delicada obra sobresurt el bellíssim poema d’“Els estramps” (versos lliures, sense rims), veritable joia de la lírica en català, de tònica amorosa encara trobadoresca, tendra i plena d’enyoraments i melangia, però que reflecteix la influència petrarquista, sobretot en la modulació i musicalitat del vers.

      – El notari Joan Fogassot (doc.1453-1474), fill de mercader barceloní, autor d’una dotzena de poesies amoroses i d’un “Romanç” sobre la presó i l’alliberament del Príncep Carles de Viana (1461).

      – El valencià nat a Gandia, el genial Ausiàs March (1397-†1459), autor d’una poesia sòlida, intimista i conceptual del tot oposada al tendre lirisme, que en el si d’una família de poetes i cavallers seria recompensat generosament en la seva maduresa com a “falconer major” (criador de falcons de caça) del rei. Amb 224 versos estramps, o sia sense rima, durs i profunds d’una dotzena de cants morals, la seva poesia de caire espiritual en sentit estricte es concentra en un sol cant, el poema CV (105), l’anomenat “Cant espiritual”, que brolla de la situació vital del poeta en els darrers anys de la seva vida, entre 1440 i 1459, época plena d’experiències i desenganys en que donà una visió esfereïdora i crua de l’home torturat per la mort, el pecat i el dubte, sofriment que aprofità per a una anàlisi introspectiva i conceptual, amb el propòsit de parlar-nos de l’amor, les relacions amb Déu, la mort i l’ètica, i ho féu amb una poesia que utilitzà per primer cop un català natural, de gran desimboltura lèxica, i lliure totalment de provençalismes i de concessions a la retòrica i a la fantasia. Profusament editat, amb els seus 128 poemes esdevé el més fèrtil i gran poeta de tota la literatura catalana medieval, que arribà a colpir poetes posteriors castellans, com ara el toledà Garcilaso de la Vega (1491-†1536) i l’asturià Luis de León (1527-†1591), com també el català Joan Boscà i Almogàver (1490-†1542), traductor sobretot en llengua castellana i introductor del vers hendecasíl·lab al castellà.

Continuarà…

Santiago Suñol i Molina