AUTOESTIMA PER LA PARLA EN “BELL CATALANESC”  [III]

CARTA AL DIRECTOR de Santiago Suñol i Molina

Sr. Director

           El domini lingüístic catalàimigeni participà inicialment tan sols d’una difusa “isoglossa”o sigui d’un imaginari límit sobre alguns pocs trets lingüistics que el separés a banda i banda del Pirineu dels “parlars bessons” de l’occità central (llenguadocià-provençal), atès el fet de formar part la que després serà Catalunya de la mateixa organització política de les marques frontereres carolíngies de Gòtia i Tolosa i presentar com elles uns mateixos trets dialectals derivats també d’un llatí més tardà, fresc i popular.

           Per tant, dues àrees dialectals, que es manifestaren en un elevat grau de parentesc amb els dialectes veïns del nord per les seves afinitats fonològiquessintàctiques, certs arcaismes i unes bases lexicals en part comunes entre el català i els parlars de l’occità central, que hom aplega sota el signe del gal.lo-romanisme, a l’extrem de fer-se difícil poder destriar a la vista dels documents conservats fins avui quina de les dues teories següents explica la gènesi del català. Per alguns autors la gènesi del català medieval fou la llengua romanç que s’endugueren els refugiats hispans vers la Septimània quan la invasió sarraïna, i que després del seu exili carolingi retornaren al territori originari durant la reconquesta d’aquest. Per altres, en canvi, es gestà al nord del Pirineu, pel contacte d’occitans i hispanis refugiats, els quals transplantaren a la fi la llengua a la Catalunya Vella en reconquerir el seu territori un cop acabat l’exili transitori.

TESTIMONIATGES DEL SORGIMENT DE LA LLENGUA CATALANA

           * 1) Cap al segle VIIés molt probable que en el primigeni àmbit territorial de Catalunya la llengua parlada tingués ja alguns trets de la seva fesomia futura, a l’ensems diferenciada del llatí i dels altres romanços, tot i que encara s’haurien de perfilar i enriquir més amb manlleus nous derivats del contacte amb d’altres pobles altres cultures veïnes (occitans) o invasores (visigotsàrabs).

           * 2) Cap al segle IX (800-1076)tenim notícia d’un geògraf àrab que designà com a afranğiyya el parlar romànic de la costa mediterrània sota domini franc i començaren a trobar-se des d’aleshores escadusseres paraules catalanes en els diplomes carolingistextos entre català i occità.

           * 3) Meitat segle X a mitjan segle XIal políptic dels béns i censos de Sant Pere de Vilamajor () les escadusseres paraules en català i/o occità dels textos carolingis del segle anterior esdevindran ja frases de certa extensió, amb topònims més catalanitzats, noms de persona llatinitzats, combinacions de paraules formant breus frases seguides i amb les característiques fonètiques ja perfectament desenvolupades, tot i que encara indecisa la representació ja llavors nasal sonora que ara escrivim amb ny en Sunner Suner, o la consonant palatal lateral sonora que representem ara per ll aleshores escrita simple, com linar (llinar o camp de lli) o Bonel (Bonell), etc.

           * 4) Al segle XI (10541076)hi ha textos amb llengua encara vacil·lant entre català i occità, com a la cèlebre Cançó de Santa Fe (10541076), combinació de poesia lírica i dansa anònima de 593 versos octosíl·labs a mig camí de la narrativa hagiogràfica i èpica, anterior a la lírica trobadoresca i, per tant, una de les mes antigues manifestacions seves en una llengua romanç i el text literari precatalà més antic conegut, escrit en lletra carolina tardana (segle XI) de transició entre la carolina (s. IX) i la gòtica (s. XII), dubtant encara els lingüistes sobre el seu origen català del Conflent (Sant Miquel de Cuixà) o bé occità de Narbonallengües molt pròximes, sobretot abans de l’esclat de l’artificialitat de la llengua trovadoresca.

           * 5) A mitjan segle XII (11131162)trobem veritables escrits en català medieval, alguns de prou llargada; com és el cas de la versió incompleta del “Forum Iudicum”codi de lleis visigòtic amb algunes glosses intercalades, traduït al català (Llibre Jutge) durant els primers anys del regnat de Ramon Berenguer IV (11131162).

* 6) Fi del segle XII (11621196)mancats d’una tradició literària pròpia els poetes catalans imitaren i feren seva la poesia trobadoresca escrita en “llengua d’oc” (parlar a cavall del toscà i del català), prou entenedora, cultivant la cançó de l’amor cortès,, on es lloa i idealitza la dama, i el sirventès o cançó ètica de sàtira moral i política per defensar els interessos d’un príncep o d’un partit. El comte-rei català Alfons I el Cast el Trobador (1154-†1196), potser el més representatiu de la mentalitat romànica i feudal com a gran senyor provençal que també era, no només finançà exercí un fructífer mecenatge als trobadors, que com Guilhem de Berguedà (1138-†1196), suspecte de “catarisme” i el més brillant i prolix de l’època per les seves 31 cançons amb corrosius versos atacant al monarca i feudals, i l’Huguet de Mataplana (1174-†1213) amb un sirventès i dos tençons o partiments (diàleg versificat en forma de debat), crearen el període auri i de máxima florida del mig segle d’or” de la poesía trobadoresca, sinó que el monarca mateix, per la seva gran afecció lírica i musical, composà poemes per escarnir enemics i difondre el seu prestigi per les cortesanes cúries occitanes i se li coneixen dues composicions pròpies i una tençó entre ell i el mestre occità Giraut de Bornelh (1138-†1215), considerat el millor estilista del “robar ric”, és a dir, d’aquella composició elegant en què els trobadors mostraven als oïents la seva destresa, enginy i intel.ligència.

           Altres variants poètiques eren el plany, rima per a plorar uns fets tràgics // la pastorel·la, aplec de versos del diàleg entre un cavaller i una pastora // l’alba, cançó de la separació dels amants // i la balada, poesia profana o religiosa apte per a ser ballada i cantada per un solista pel que fa a les estrofes i per un cor de balladors quant a les tornades.

           * 7 Fi del segle XII començos del XIII (11751231)de l’entorn cortesà del comte-rei Alfons I el Cast en són exponents contemporanIS, a més a més, els següents trobadors:

el llemosí Bernat de Ventadorn (1148-†1194), amb les col·leccions estilísticament més reeixides de l’anomenat “trobar leu”, destinat a cantar la temàtica de la poesia amorosa.

* el mercader provençal Folquet de Marselha (1155-†1231), amb un cançoner de gran riquesa estròfica per les 25 composicions adreçades a la princesa Eudòxia Commena, senyora de Montpelhièr i àvia de Jaume I.

* el tolosà Pèire Ramon (1180-†1221), que li dedicà grans elogis al monarca en les seves proverbials cançons festives.

* el noble Guerau III de Cabrera (?-†1165-1180), vescomte a més d’Àger i de Girona, un dels poetes catalans primerencs, autor d’un “Ensenhamen” amb 216 versos, on enumera temes, obres i personatges del món literari de l’època.

* el rossellonès Berenguer de Palol Palou, (?-†1209), de qui se’n conserven nou cançons d’”amor cortès” de gran fluïdesa expressiva i correcció literaria.

* el rossellonès Guillem de Cabestany (1162-†1212), autor de gran predicament per la seva temàtica en la línia de l’amor fi i cortès de la “fin’amors”, que canta la dama, gentil i bella, a vegades capriciosa i despótica, en les seves nou cançons conservades d’una rima alambinada i una delicada imatgeria que fa pressentir el “Dolce Stil Novo” italià del mateix Dant en la “Divina Comèdia”.

           * 8) Fi del segle XII començos del XIII (11961213)text escrit en català ja medieval, no aprovençalat, amb alguns esquitxats d’occitanismesde les Homilies d’Organyà, descobertes a la rectoria d’Organyà el 1904, adaptació d’un sermonari provençal fragmentat oriünd de Sant Marçal de Llemotges, comtat de jurisdicció feudal aquitana, amb sis sermons, redactats en temps de Pere I el Catòlic (1177†1213) i potser sermonari heterodox (càtar o valdès), amb caràcters propis suficientment allunyats del provençal malgrat trobar-hi alguns mots desconeguts. El llemosí era la variant dialectal septendrional de l’occità parlat al comtat de Llemotges.

           * 9) Fi del segle XII començos del XIII (1196-1252)en el seu primer moviment líric, i fins gairebé el segle XV, durant tres segles, la llengua poètica dels catalans fou el provençal literari, variant convencional i classista de la llengua d’ocque s’havia d’aprendre i per això calgueren gramàtiques i diccionaris de rims, com la del mestre de retòrica i poesia Ramon Vidal de Besalú (1196-†1252), joglar trobador format al castell de Mataplana, qui a principis del segle XIII va compondre “Las rasós de trobar” possiblement la primera gramàtica d’una llengua vulgar neollatina o romanç de què hom té notícia, és a dir, el primer text de filologia romànica a l’Edat Mitjana per ensenyar la manera correcte de versificar en la llengua occitana, explicant la declinació, exemples de la conjugació i altres aspectes morfològics. Això reaferma l’indubtable germanor d’ambdues cultures catalana i occitana.

           * 10) A mitjan segle XIII (12401260): composició poètica religiosa coneguda pel seu vers inicial Aujats, seyós qui credets Déu lo Payre (Oïu senyors que creieu en Déu Pare), escrita en català també esquitxat d’occitanismes i composta de 12 estrofes de 5 versos decasíl·labs, seguides d’una tornada, i conservada en cinc manuscrits. Tracta del plany anònim de Maria amb motiu de la mort de Jesús.

           * 11) Darrer terç del segle XIII (1264)tenim el text religiós en prosa Vides de Sants Rosselloneses, primerenca versió catalana més antiga de la “Legenda Àurea” (1264) del dominic genovès Iacopo da Varazze (en llatí Jacobus a Voragine) feta en manuscrit a l’abadia de Cuixà i conservada a París, juntament amb una altra traducció també al català de la mateixa obra de començaments del segle XIV, escrita amb lletra gòtica francesa.

           * 12) De la meitat del segle XIII a la fi del XIV (1244-1386)origen d’una lírica o poesía exclusivament de caire èpic i popular, escrita i recitada en un català aprovençalat pels joglars “racontadors de noves” i destinada a divertir el gran públic amb les gestes militars dels mítics cabdells en la seua lluita contra els sarraïnsCantars de gesta avui reconstruïts a partir dels fragments dels textos en prosa que passaren a les grans cròniques reials. i assenyalen el moment àlgid de la historiografia catalana en prosa allunyada de la lírica èpica, l’acta fundacional de la qual fou sens dubte el Llibre dels Feyts del rei En Jacme, primera i més antiga de les grans cròniques medievals catalanes, escrita en dues tongades (1244/1274) i en plural de primera persona per l’oralitat del mateix culte monarca Jaume I (1208-†1276), suposadament dictada a un o dos dels seus escrivans reials, i amb certa probabilitat a Jaume Sarroca (¿-†1289), bisbe d’Osca i potser fill natural del rei i d’Elvira Sarroca, o al seu possible parent en Guillem Sarroca, escrivà i notari reial (de 1243 1276). El manuscrit més antic que se’n conserva és del 1343, i és un dels tresors custodiats per la Universitat de Barcelona. Damunt el text català original, el dominic fra Pere Marsili (1291-†1327) en va fer una versió al llatí coneguda com el Liber gestarum (1313).

           * 13) D’últims del segle XIII (1283-1295): de caire diferent és la crònica de Bernat Desclot, dedicada a Pere el Gran i que duu el llarg títol de Llibre del rey En Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats” (1283-1295), amb un àmbit cronològic que comprèn des de la primera conquesta de Mallorca (1114) fins a la mort del rei Pere (1285). La suposada autoria s’atribueix a Bernat Escrivà, oriünd d’un casal rossellonès anomenat “Es Clot”per haver estat oficial i tresorer reial entre 1282 i 1286, atès que la notable precisió i exactitud en la narració de les proeses individuals dels cavallers, només podia ser escrita per algú amb accés als arxius de la Cancelleria Reial. Altrament, la crònica de Desclot inspirà extensos episodis de la novel·la cavalleresca “Curial e Güelfa”, d’autor anònim.

           * 14) Del primer terç del segle XIV (1325-1328)la més llarga de totes les cròniques, ja que abarca del naixement de Jaume I (1207) fins a les cerimònies de la coronació d’Alfons III el Benigne (1328) a Saragossa, és la Crònica de Ramon Muntaner (1265-†1336), per tant d’autor no anònim, amb biografia prou coneguda, ja que fou home de confiança, militar i conseller de reis amb un fi sentit polític. L’autor, home amb un gran amor al “bell catalanesc”llengua que coneix a la perfecció i que enriqueix amb el seu domini de recursos col·loquials i d’expressions i dites populars, hi desenvolupa un estil narratiu directe, fluïd i molt personal, del qual en surt una prosa acolorida i vivaç, que fa d’aquesta tercera crónica la que sigui més culte, la més popular i la més difosa a l’exterior. El text és, també, exponent de la solidaritat de les tres corones de la dinastia de Barcelona a AragóMallorca i Sicília, ja que sobretot són particularment significatius els episodis referents a l’expedició de la Companyia Catalana a Orient, en que hi participà el propi Muntaner com a canceller i mestre racional.

Continuarà.

Santiago Suñol i Molina

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.


Totlleida t'informa que les dades de caràcter personal que ens proporcions omplint el present formulari seran tractades per Eral 10, S.L. (Totlleida) com a responsable d'aquesta web. La finalitat de la recollida i tractament de les dades personals que et sol·licitem és per gestionar els comentaris que realitzes en aquest bloc. Legitimació: Consentiment de l'interessat. • Com a usuari i interessat t'informo que les dades que em facilites estaran ubicats en els servidors de Siteground (proveïdor de hosting de Totlleida) dins de la UE. Veure política de privacitat de Siteground. (Https://www.siteground.es/privacidad.htm). El fet que no introdueixis les dades de caràcter personal que apareixen al formulari com a obligatoris podrà tenir com a conseqüència que no atendre pugui la teva sol·licitud. Podràs exercir els teus drets d'accés, rectificació, limitació i suprimir les dades en totlleida@totlleida.cat así com el dret a presentar una reclamació davant d'una autoritat de control. Pots consultar la informació addicional i detallada sobre Protecció de Dades a la pàgina web: https://totlleida.cat/politica-de-privacitat / , així com consultar la meva política de privacitat.