AUTOCENSURA

L’autocensura, que sovint sol ser la pitjor de totes les censures. Es l’acte que coacciona la persona que és veu obligada, si vol que el seu treball vegi la llum, a suprimir frases que per endavant ja sap que no passarà la revisió  del censor de torn. I per un règim que fomenta la desigualtat, és l’arma més eficaç per aparentar que s’està vivint en un país que respecta la llibertat d’opinió i que ha eliminat l’oficina política d’abans i ja tot està solucionat. I si encara no permet les crítiques a les institucions dictaminades intocables, com poden ser la monarquia, els motius no són altres que un afany de patriotisme i respecte a les tradicions. Els que han viscut les dues etapes: franquisme i democràcia feta a la mida dels grans poders econòmics, no els és difícil reconèixer que l’autocensura és sinònim de dictadura camuflada. Durant els 40 anys de foscor, l’oficina d’Informaciò i Turisme de Lleida, comandada pel senyor Tarragó, el primer tràmit pels organitzadors de qualsevol acte progressista, com podia ser un recital de la cançó de protesta, és feia necessari portar a revisar el repertori de les peces programades, i aleshores, el censor s’encarregava de taxar, amb retolador roig, les peces prohibides. Una de elles solia ser “A galopar” de Rafael Alberti, i ja estava tot solucionat. Bé, tot no, quan el cantant era el Paco Ibáñes, l’home que solia dir !A la mierda la censura! i corejava tot el repertori que ell havia escollit, aleshores les conseqüències de la tossudesa comportaria una multa pel cantant i un altre pels organitzadors. Aquest cas es donaria al festival de la cançó que tindria lloc al jardí d’estiu del Sícoris a Cap pont de Lleida. Però ara, amb aquesta democràcia tant especial i partidista, l’autocensura és mes greu al tenir que trair un mateix el seu pensament, i d’aquesta forma no fa més que estalviar feina al controlador de les bones costums, com ells les anomenen. Però, arribat el moment en que el pantà està vessant i surten per tots els costats quixots que amb la seva valentia estant posant en entredit els pocs escrúpols d’uns poders que sols els importa engreixar a uns pocs en detriment de la majoria, no permetin les crítiques corruptes en aquesta direcció. D’aquí l’explosió popular que els carrers i places de les nostres ciutats no paren d’exterioritzar, en veu alta, que sols un canvi farà possible sanejar tanta brutícia acumulada al llarg dels anys, canvi que deu d’acabar amb el sistema de falsa moralitat i economia tramposa que la gent de bé desitja sanejar.        

Ventura Margó