Joan Ramon Buixadera 582 posts 0 comments

Són 3/4 de 8, el despertador crida: “aixeca’t, que al castell t’esperen !!” Mig adormit em preparo per anar cap a Lleida i participar en la 6a Caminada-Pujada a la Seu Vella. Serà la meua primera vegada! Fins aviu, havia corregut però avui…

L’1O vam escriure el primer capítol de la història de Catalunya, que ha de concloure amb la consecució de la nostra Independència i la nostra constitució en un nou estat d’Europa, Lliure i Sobirà. El pròleg narra el dolor dels cops de…

Gira la roda del temps … i gira i gira però no avança. Atrapada pels esdeveniments com un vaixell amarrat al port, passen les hores, els dies, els mesos i quan sembla que les aigües són netes, que el fang s’asseca i la roda es podrà…

Temps era temps es va fundar el Monte de Piedad para la Vejez y de Ahorros, o “Montepío” com li deien llavors. Era una entitat que, d’alguna manera, ajudava a la gent gran i a la resta de la societat. Treballar-hi era un luxe que no estava…

De sobte, un reguitzell de refranys i frases fetes em vénen a la memòria, sense saber amb quina quedar-me per acomiadar aquesta setmana, la darrera d’aquest mes de maig. Vaig rumiant mentre el vent bufa amb força al carrer i,…

Tornant cap a casa, deixant enrere els darrers fanals dels vorals de la carretera, el cel, ennegrit pels núvols foscos que romanen immòbils malgrat el pas dels dies, m’atreia cap a ell, cap a l’oest, cap allà on el sol s’havia post tot…

I dimarts, Festa Major de Lleida, ja la tenim aquí! Res no s’atura, i el temps encara menys. S’estira i s’arronsa sempre a l’inrevés de la nostra voluntat. Corre i corre quan el voldríem aturat i s’allargassa malèvol quan el desitgem fugaç.…

La foscor de la nit, amb mitja lluna i minvant al cel, se m’encomana i tinc una necessitat extrema de trobar un raig de llum  que m’aporti un poc d’esperança.  Després de sentir què ha passat a…

Escampant-se com taca d’oli el cas del presumpte maltractament de la Rocío Carrasco, em sorprèn i m’alegra alhora, la reacció que he anat observant a les xarxes socials. Ja fa uns quants anys, vaig viure indirectament un cas de violència…

A empentes i rodolons, qui dia passa any empeny, i és que n’hi ha per llogar-hi cadires. No voldria pas posar-me a la pell dels polítics, tot i pensar que, ben sovint, se les guanyen ben descansats; sobretot ara que, sense fotre ni brot…