Qui s’ho havia de pensar! La cobdícia i l’avarícia

Temps era temps es va fundar el Monte de Piedad para la Vejez y de Ahorros, o “Montepío” com li deien llavors. Era una entitat que, d’alguna manera, ajudava a la gent gran i a la resta de la societat. Treballar-hi era un luxe que no estava a l’abast de tothom i, tenir-hi una plaça significava tenir una feina estable i un bon sou a més d’una bona jubilació.

Per Sant Jordi regalava llibres, calendaris del nou any durant les festes de Nadal … estava al costat dels seus clients i mirava per llur bé particular.
Uns anys més tard esdevingué La Caixa i, més o menys, mantenia aquell tarannà que ja no va durar gaire. La mostra, la frase que em va dir un dia el director d’una sucursal: “La Caixa és una empresa privada i jo, com a director d’aquesta sucursal, miro pel bé de l’empresa, no pel dels seus clients.” Així, tal qual!” Es va quedar tan ample i a mi em va quedar gravada per sempre més.

A partir d’aquí, és fàcil entendre on, cóm i perquè estem avui tal com estem; obligats a domiciliar tots els rebuts i impostos, no només la Caixa, evidentment; penalitzats amb interessos abusius si demanem un crèdit o una hipoteca; sense cap contrapartida, es queden una part dels nostres diners per deixar-los a altri i treure’n benefici al·legant que són despeses de manteniment; ens bombardegen amb publicitat dient que hem d’usar les targetes de crèdit o els mòbils enlloc de diners per “comoditat” i “seguretat” sense oferir-nos res a canvi; redueixen plantilles , obliguen als clients a estar al carrer, faci fred, faci calor, mentre les oficines amb aire condicionat estan gairebé buides; ofereixen i condonen crèdits a partits polítics però desnonen famílies i persones vulnerables quan no poden pagar …

On han quedat aquells orígens? Es fusionen per augmentar els seus beneficis, oferint menys prestacions alhora que augmenten els sous dels seus directius. I tot això amb el vistiplau d’un gobierno que es diu socialista i d’esquerres.
Han teixit una tela d’aranya en què, d’una manera o d’una altra, hi estem totes i tots atrapats. Deixem de banda les targetes i paguem en metàl·lic sempre que poguem, així potser farem que alguns dels seus treballadors puguin mantenir el seu lloc de treball. I si us diuen que ho fan per evitar el frau fiscal, a veure cóm expliquen les targetes “black”, per exemple. Qui vol ser honrat ho és sempre, oi? No cal que l’hi demanin i encara menys que l’hi exigeixin a ningú.

Bona nit, gent bona !!

Joan Ramon Buixadera

https://www.globalleida.org/