Aturem-nos i pensem

M’aturo al mig del camí i llenço una mirada enrere. Estic cansat quan la nit ajaça el seu mantell fosc sobre la terra que m’envolta. Ja ni recordo quan vaig començar aquest feixuc viatge. La por d’allò que m’era i encara m’és desconegut em tenallava amb força i els meus moviments s’assemblaven als d’un robot maldestre.

Dubtes i més dubtes, barrejats amb una pretesa precaució que ara intueixo excessiva, ho alentien tot allargassant fins a l’extrem tasques en un altre moment fetes en un tres i no res.
A poc a poc, una obligada adaptació a la nova situació ha anat recol·locant les coses al seu lloc. I la sempre necessària relaxació per sobreviure ha anat tornant. Sense deixar de seguir les normes bàsiques, manta vegades sentides i aplicades, els dies s’han anat succeint amb més o menys placidesa.

Les notícies encoratjadores han alimentat la idea de que estàvem en el bon camí. Les portes fins fa poc tancades amb pany i forrellat s’han començat a obrir tímidament. Com era d’esperar, algunes actituds irresponsables i forassenyades van trasbalsar momentàniament la fràgil tranquil·litat a què ens havíem anat habituant. Malgrat tot, el seny majoritari s’ha anat imposant i hem seguit fent camí en la bona direcció.
Ara, sobtadament, intueixo que per pressions externes d’aquells que exigeixen els seus drets a fer-se més rics, tot s’accelera i aquelles pors mig oblidades tornen a guanyar força.

Com si fossin els darrers metres d’una cursa de llarga distància, alguns volen accelerar el ritme creient que la línia d’arribada ja és a prop, sense escoltar aquelles veus autoritzades que diuen tot el contrari.
Una idea, però, manté una llum d’esperança en forma d’arc de Sant Martí més enllà de l’horitzó: sabrem, com a societat, recordar tot allò que hem fet bé i, majoritàriament, ho seguirem fent, perquè som així, tossuts i perseverants i estimem la vida.

Bona nit, gent bona !!

Joan Ramon Buixadera