Agradi o no, Nicolás Maduro va guanyar les eleccions a Veneçuela. Són 20 anys de procés revolucionari iniciat pel carismàtic Hugo Chávez. Un model sota el qual es va garantir l’educació, sanitat i treball per amples capes populars fins llavors excloses, impulsà nous models de participació ciutadana, habitatges, cooperativisme, multilateralisme, etc. tot i les seves errades com no diversificar l’economia, dependència petroliera, massa expropiacions, subestimar la corrupció i la guerra econòmica, no solucionar la inseguretat, ‘passotisme’ laboral, etc.
Des de l’inici s’atacà aquest govern semblant a les socialdemocràcies europees (volgudes a Occident però no al Tercer Món per seguir espoliant-lo, el revers dels qui defensen el model veneçolà però no a casa seva, amb xalet a Madrid i fuga a Suïssa com exemples). De nou les urpes imperialistes situant Veneçuela a una nova cruïlla amb un autoproclamat president no elegit a les urnes enmig de països hostils que ara han escollit sotmetre’s de nou a un veí del Nord que mai ha acceptat la sobirania del ‘pati darrer’.
Se sap que bona part d’aquesta oposició veneçolana no vol ‘democràcia’, sinó apropiar-se del petroli i altres recursos, i que els expresidents espanyols Felipe González y Aznar impulsen aquesta (membres de ‘consells d’Administració’ d’empreses energètiques privatitzades, això ja ho diu tot). La mateixa ‘oposició’ que tenint la seva oportunitat per votar demanava l’abstenció, ara s’erigeix en ‘triomfadora’. Per sort, Veneçuela no està sola i nous actors internacionals contraresten al vell però resistent unilateralisme ianqui.
A Veneçuela ha de seguir el seu propi camí sense ingerències foranes, governant per tothom, amb diàleg i crítica constructiva, sobirania i justícia social, concessions recíproques i amples aliances. Ara tots els escenaris són possibles i des d’ara pot passar qualsevol cosa. Però per sobre ideologies, escollir multilateralisme o Llei de la Selva. Ni un pas antiimperialista enrere. Veurem.
Toni Yus Piazuelo