Ha sigut com un miratge! Després de tants dies de grisor, aquest matí semblava d’un altre lloc, no pas de Lleida. Pel carrer, hi havia ombres desplaçant-se plàcidament, algunes façanes estaven molt ben il·luminades. Les cares de la gent brillaven, desprenent energia, i lluïen els somriures. Semblava increïble, però era cert. Feia el mateix fred que ahir, i abans d’ahir, i abans d’abans d’ahir … però tant li feia. Al cel, ufanós, gairebé ja oblidat, lluïa el sol.
A poc a poc, amb el pas dels minuts, que no de les hores, aquella brillantor s’ha anat esmorteint. I la grisor ha tornat. Ha sigut una estona que, malgrat la curta durada, ens ha recordat que el sol hi és. No el veiem. El desitgem. El trobem a faltar. El necessitem. L’anhelem. I no el tenim a l’abast. Però hi és. La injecció energètica, malgrat la curta durada, ha sigut d’una intensitat suficient per allargar-la una mica més. Juntament amb la inèrcia de l’embranzida, agafada els darrers dies, per fer un gir de cent vuitanta graus a molts aspectes feixucs de l’any que ja ha marxat, encara queda, quan ja és fosca la nit, el delit de tornar-lo a veure per seguir recarregant les bateries i continuar fent camí.
Sol, solet … vine’m a veure … vine’m a veure … sol, solet … .
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera