“Al professor Onesome li estranyava veure que totes les botigues (del Passeig de Gràcia de Barcelona) estaven canviant vidres i arreglant portes i em va preguntar si havien tingut cap terratrèmol. No entenia un missatge d’un col·lega de Nova York que li deia que havia sortit a la televisió dels EUA que Barcelona era molt perillosa i que evités viatjar-hi. Ell que coneixia bé Barcelona va pensar que el seu col·lega la devia confondre amb alguna població africana a la zona on s’estaven produint sismes. Li vaig comentar que ells també recomanen anar amb compte per la 5a Avinguda perquè si no vigiles et pot desaparèixer la cartera. “Sí, lamentablement és així”, em va dir”.
Pedro Nueno que comenta el que ocorre a Barcelona i a altres ciutats catalanes, va escriure: “Em preguntava, deuen tenir pares aquests joves? S’hauran cuidat que estudiessin? Si projectéssim una bona imatge el que podríem atreure és inimaginable: empreses implantant-se aquí per proveir Europa, joves venint a estudiar, turistes, inversors comprant immobles i llogant-los, empreses obrint botigues, financers portant productes al nostre mercat, etc.
Els avalots violents que s’han produït a Catalunya diuen que la causa es deu a la precarietat laboral, sous de fam, atur excessiu…Aquests factors poden ser motius que portin a l’adolescència a rebel·lar-se conta la injustícia existent. Però no són la causa principal. El boom econòmic que no s’ha sabut administrar ha portat a la pobresa actual i ajuda a fomentar la violència. Ens em de preguntar: Què no s’ha sabut fer bé que ens ha portar a la situació actual tan dramàtica?
Pedro Nueno es pregunta: “Deuen tenir pares aquests joves? S’hauran cuidat que estudiessin” aquests joves que han causat tot aquest aldarull violent? És clar que tenen pares que estan mancats de la saviesa necessària per instruir-los en el camí de la rectitud. Els analistes dels aldarulls no tenen en compte el factor pares. Les solucions que donaran no poden ser efectives. Els pares són la clau de la violència juvenil que afecta la nostra societat. Si no se’ls té en compte, les solucions que aportaran són pegats que no arriben al cor del problema. S’actua de manera semblant com ho fa el llauner que tapa una fuita d’aigua d’una canonada vella. Després una altra. I una altra fins que es decideix canviar la canonada.
El problema de la joventut violenta és la conseqüència que els pares incompleixen la seva responsabilitat d’instruir els seus fills en el camí de la justícia. El deure dels pares no consisteix exclusivament en proveir-los la roba necessària. Tenir un plat a taula. Un llit on dormir. Educació acadèmica si és que la volen. Una . paga setmanal per satisfer els seus capricis que no sempre són nobles…Tot això que és necessari té que veure amb el cos. Què fan per les seva ànima? De què em parles, ¿què és l’ànima? Com no poden tocar-la amb els dits, no existeix. Aquest és el greu error que comenten els pares en l’educació dels seus fills. Llavors no tenen dret a queixar-se si el comportament incívic dels seus fills arribi fins l’extrem a que s’ha arribat a Barcelona i altres ciutats catalanes.
Poc abans que els israelites heretessin la Terra Promesa i per què l’estància en la heretat que eren a punt de rebre i el sojorn anés acompanyat de benestar i prosperitat Moisès els recorda el deure que tenen amb el Déu que els dóna la Terra: “Posareu, doncs, aquetes paraules meves sobre el vostre cor i sobre la vostra ànima i les lligareu com un senyal sobre la vostra mà, i seran com a frontals entre els vostres ulls. I les ensenyareu als vostres fills, parlant-ne quan t’asseguis a casa teva, i quan caminis pel camí, i quan t’ajeguis, i quan t’aixequis. I les escriuràs als muntants de casa teva, i als teus portals” (Deuteronomi 11: 18-20). La instrucció espiritual del fills és una responsabilitat ineludible que recau directament en es pares. No val traspassar-la a altres agents.
Els pares que es prenen seriosament la responsabilitat d’instruir els seus fills en els camins del Senyor s’encarnen en el pare que en el llibre de Proverbis instrueix el seu fill: “Escolta fill meu, la instrucció del teu pare, i no rebutgis l’ensenyament de la teva mare” (1.8). Que uns pares supliquin als seus fills que parin atenció a allò que els ensenyen, no ho fan amb el propòsit de tenir-los controlats. És l’exercici d’una responsabilitat que els fills han d’acceptar: “Honra el teu pare i la teva mare” (Èxode 20: 12). És el primer manament del Decàleg que té a veure amb l’ordre social. Si els fills no reconeixen l’autoritat dels pares rebuda de Déu sembren el virus de l’anarquia que porta al desordre social.
El comportament de l’home des de la Caiguda d’Adam no ha canviat. Ni la tendència díscola dels adolescents que destaca el text que comentem, encaixa com l’anell al dit amb els aldarulls dels nostres dies: “Fill meu, si els pecadors et volen seduir, no hi consentis. Si et diuen: vine amb nosaltres, estiguem-nos a l’aguait per vessar sang…” (vv. 10-14). El clam apesarat d’un pare en veure que el fill va en camí de caure en la trampa que li paren els qui li diuen ser els seus amics: “Fill meu no vagis pel camí d’ells, guarda els teus peus dels senders d’ells” (15). Avui, on es troben els pares que mostrin tan interès pels seus fills com el pare que il·lustra Proverbis? Són molt pocs. No ens ha d’estranyar, doncs, que siguin tan nombrosos els fills que ignoren què és civisme.
Octavi Pereña i Cortina