Em fa basarda el meu país. Estimat fins a les darreres conseqüències pels qui el volem gran, pròsper i, sobretot, Lliure. Maltractat per aquells que, malgrat no haver-los demanat ningú la seva presència, un bon dia van venir buscant-hi un món millor i avui, tot i tenir allò que no tenien, gaudint delrespecte que neguen a molts, empresonant ideals i les persones que els defensen, volen submissions callades emparant-se, valga’m Déu!, en unes lleis fetes a mida per aconseguir fer realitat els seus folls desitjos. Prediquen una llibertat en la que no creuen …
Els qui estimem aquest país, proclamem a cara descoberta allò que volem, en peu de Pau! amb la recança, però, de poder ser acusats de bàrbars, vàndals, poc solidaris … I és ben curiós perquè, aquells que ens acusen, s’amaguen sota caputxes, passamuntanyes, cascs, bufandes, armats amb bastons, porres i altres estris. Perquè s’amaguen si actuen “en nom de la llei?”
Deplorable contradicció a què estem sotmesos. No serem mai, però, submisos. No acotarem el cap davant les injustícies. Tenim les ganes, la voluntat, la força i, per tot això, exigim respecte i un tracte de igual a igual perquè som, malgrat que a algú li dolgui, iguals. Iguals en drets i exigim que se’ns respecti i se’ns tracti així: com a éssers iguals.
Em fa basarda el meu país, però l’estimo com el que més i el Lliure i Sobirà.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera