SENYOR DIRECTOR;
El silenci, sentència? El que expressa aquesta frase és que no parlar, no qüestionar o no actuar també en té conseqüències.
Vivim envoltats de paraules, opinions que es creuen i discursos que, moltes vegades, busquen més el soroll que la veritat. Però hi ha moments en què el que realment pesa no és el que es diu, sinó el que calla. El silenci, lluny de ser neutre, també parla. Callar davant la injustícia o mirar cap a una altra banda no és només una absència de veu, sovint és una manera d’acceptar el que passa.
Pot ser més còmode no entrar en conflicte, no assenyalar, no incomodar. Tot i això, aquest silenci deixa empremta i, de vegades, acaba marcant el rumb del qual ve. A prop, a les nostres ciutats i al dia a dia, també succeeix. El silenci pot aïllar, pot frenar canvis o deixar sense suport els qui ho necessiten. De vegades es disfressa de prudència, quan en realitat és manca de compromís.
Perquè no tot silenci és reflexió, alguns són renúncia, altres simple indiferència. No es tracta de dir-ho tot ni alimentar el soroll buit. Es tracta de saber quan la paraula és necessària i oportuna. Hi ha moments en què parlar és una responsabilitat, gairebé un deure cívic. Perquè, al final, hi ha silencis que pesen més que qualsevol discurs, i el seu ressò perdura més del que imaginem. I acabaré dient com va assenyalar Sòcrates, “el silenci és de vegades la millor resposta”, però no quan callar vol dir renunciar al que és just.
PERE SERRET BESA