Núvols negres d’incertesa enfosqueixen l’horitzó. La força hi és, però oculta, diluïda entre mil dubtes. Quan es fa present, llavors, no hi ha pas res que l’aturi. Quan s’amaga o bé quan minva, un gra de sorra esdevé una muntanya. Llavors les cames fan figa, els braços semblen de goma, i per no res es dobleguen.
Mirades d’estranyesa, pot ser real el que veig?, apaguen el sol al migdia. Després d’un temps de desànim, breu, però, que es fa etern, se’n van els núvols, torna el sol. Una veu interior crida: “estàs en el bon camí! Prou que ho saps, que hi haurà entrebancs.” I t’aixeques, inspires fort, se t’omplen d’aire els pulmons i torna el somriure als llavis.
Ja és de nit però hi ha llum. Als teus ulls i, sobretot, al cor que segueix bategant.
Bona nit, gent bona !!