Sempre s’ha dit que per mentir (i que no es noti); cal tenir memòria.
Vivim en uns temps en què cada dia i cada cosa que passen, deixen un rastre indeleble. Els diaris, les xarxes socials, ho recorden tot. Qualsevol cosa que s’hi col·loqui correrà com la pólvora i sempre hi haurà algú que se la guardarà perquè no se sap mai si allò que s’ha dit o fet podrà fer servei, algun dia.
Sempre cal tenir, però, molta cura també amb allò que llegim o escoltem i, en cas de dubte, contrastar la certesa, o no certesa, del fet sobre el qual ens volguem referir, per treure’n o retreure’n la validesa, a qui en vulgui fer ús.
Si un dia diem blanc i l’endemà diem negre, perquè ens convé que sigui així, una de dues, o esperem que el receptor del missatge no recordi la primera versió que en vam donar, o li diem i expliquem el motiu que n’ha provocat el canvi; altrament, el risc de ser la riota de tothom i/o de perdre’n la confiança, serà molt elevat.
És impressionant com, darrerament, hi ha un món, paral·lel al de la majoria de nosaltres, on les coses sembla que transcorren de manera diferent segons cóm es vulguin veure. En el món dels escons, es veuen les coses com només els que en viuen, veuen. Falta de memòria o de vergonya? Tots els partits ho fan, cert! això d’ajuntar-se amb uns o uns altres a conveniència però lo que no és acceptable és que, als que ens ho mirem des de fora, que és des d’on es veu tot més clar, ens vulguin convèncer que ser una baldufa que va rodant cap aquí i cap allà, té cap mena de lògica.
Si almenys ens diguessin sempre que volen arribar al mateix lloc, potser serien una miqueta creïbles, oi? Què en diran els llibres d’història?
Bona nit, gent bona !!