El coronavirus, maleïda malaltia infecciosa. Les decisions impossibles que la pandèmia ens està obligant a prendre. Moments que per a moltes persones sembla que tot se’ls esfondra i que se’ls presenta molt difícil afrontar una nova etapa, a la vida, pèrdues de familiars, pèrdues de negocis, pèrdues d’habitatges, etc., etc. Què hem de fer, com hem d’actuar. El primer és no perdre la dignitat. Si perdem la dignitat ho perdem tot. Així que sempre en el fet bo i en el fet dolent, cal seguir caminant drets, forts per no doblegar la nostra ànima a l’infortuni. Si som capaços de mantenir aquesta postura recta, desplegada des del nostre centre interior, qualsevol esfondrament serà suportable. De vegades quan tot ens sembla caòtic i inconnex resulta difícil continuar entestat a posar a prova els nostres anhels més profunds. No passa res si aconseguim descansar de la idea mentre hi ha una gran tempesta. Pensem que en les tempestes més grans, així com en els silencis més grans, sempre sorgeix alguna cosa nova i esperançadora.
La primera cosa que no cal fer és actuar sota el desconcert emocional que causen aquests desafiaments. Ens hem d’enfrontar a l’esfondrament amb valentia, sense defugir la por. Aquest gran clergue i pacifista sud-africà Desmond Tutu va pronunciar en certa ocasió aquesta frase: “L’Esperança és la capacitat de veure que hi ha llum malgrat tota la foscor”. Mantinguem l’esperança. És una cosa comuna de l’ésser humà i encara que no sempre funciona perquè de vegades l’esfondrament és només el preàmbul d’una cosa pitjor, l’esperança ens manté alertes i desperts per intentar fer una cosa dolenta, una oportunitat.
I acabaré fent esment a aquesta política espanyola que va ser Dolores Ibárruri (La Pasionaria), que va vocear aquesta bonica frase: “El millor guerrer no és el que triomfa sempre, sinó el que torna sense por a la batalla”.
PERE SERRET BESA