Quan el cel començava a enfosquir-se, s’acabava el dinar dels reixos. Era l’hora de posar punt i final a aquest trànsit, que va començar amb el sopar de la nit del vint-i-quatre de desembre de l’any passat, fins el dinar d’avui, ja en el nou any.
Ápats goluts inacabables, que les converses amb parents i amics allarguen encara més, s’han anat succeint. Avui, com era d’esperar, les darreres converses ja eren un plany per les panxes que, a poc a poc, s’han anat inflant i ara caldrà desinflar.
En part per això, i alhora per reflexionar una mica, calia una bona passejada. Els darrers dies s’han obert moltes espectatives, alhora que moltes incerteses sobre què pot passar a partir d’ara a casa nostra, a la nostra estimada Catalunya. Pactes tèrbols, diàlegs impossibles, futurs foscos … tot està potes enlaire i no s’hi veu, o almenys jo no l’hi veig, una solució ràpida. “Sisquere que no empitjoro” que diríem a Lleida.
I amb el nou any, de traspàs, també hi ha moltes esperances posades. Canvis fins ara postposats, més per mandra que per una altra cosa, i que es fan cada dia més necessaris i evidents, van agafant forma, de moment són esbossos que caldrà anar definint. La il·lusió hi és. Les ganes també. Projectes que, mentre passejava pels carrers de la ciutat, s’anaven afegint a la llista dels deures que, a partir de ja, hauran de deixar de ser-ho per esdevenir realitats.
I, com diu aquella cançó que, tan oportunament com sonen tantes cançons, tantes vegades, i ha sonat a la ràdio ja de tornada a casa, pintarem la cara color esperança i farem realitat allò que sembla impossible.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera