El mes de gener d’ara fa 111 anys va néixer Simone de Beauvoir. Sempre lúcida i en alerta, ens va advertir “No oblidem mai que n’hi haurà prou amb una crisi política, econòmica o religiosa per a què els drets de les dones tornin a ser qüestionats. Aquests drets mai es donen per adquirits. Hem de romandre amatents tota la vida”.
Els darrers esdeveniments a Catalunya i la reacció de l’estat i els partits estatals avalen Simone de Beauvoir. L’1 octubre del 2018 va desencadenar la pitjor crisi política a l’estat espanyol des de la dictadura franquista i la posterior tempesta involucionista ha posat les dones i els seus drets en qüestió altre cop.
Un retrocés en els drets de les dones que encara s’ha fet més evident -i de forma descarada- després de les eleccions a Andalusia i el posterior pacte del PP a dues bandes amb VOX i C’s. Aquest escenari situat a la ultra dreta ens ha posat en alerta i en peu de guerra i ens ha fet sortir al carrer contra el feixisme cínic que s’embolica amb les banderes de la llibertat d’expressió, la democràcia i la igualtat per fer apologia del model de societat heteropatriarcal.
La discriminació cap a les dones en qüestió de drets té la seva llavor en les formes d’organització socials que determinen les funcions i la posició de cada sexe: el sistema de dominació dels homes sobre les dones. Aquesta situació de limitació dels drets de les dones ha arribat a ser tant universal, a tot el món i mantingut en el temps, que per molts s’ha considerat “natural” que les funcions de les dones quedessin circumscrites a l’àmbit de la llar i la família.
En el moment que la dona s’incorpora al món laboral i reclama el seu espai públic deixa d’estar absolutament disponible a l’àmbit privat i exigeix la co responsabilitat de la parella, forçant el canvi del paper que tradicionalment ocupava l’home. Trontollen els fonaments del model masclista imperant i les dones, en contínua lluita per la igualtat, aconseguim el reconeixement de la nostra plena ciutadania.
La igualtat entre dones i homes no és encara una realitat, per bé que des de fa segles es reivindica aquest principi. Lluny d’haver aconseguit la plenitud de drets, les dones -pel sol fet de ser-ho- continuem patint el jou de la realitat social. És més, sota el pretext de la igualtat entre homes i dones -a priori, intenció lloable- s’hi amaga una ferma voluntat de diluir la defensa de les dones com a col·lectiu amenaçat.
No podem permetre que més de la meitat de la població -les dones som majoria- ens trobem ara amb un involució que pretén retornar a escenaris ja superats, almenys sobre el paper. No ens podem permetre continuar vivint amb por a ser agredides, maltractades o assassinades per la violència masclista. Perquè la violència exercida pels homes envers les dones és violència masclista, que emana de l’exercici del poder de l’home sobre la dona, ras i curt, i nosaltres en som les víctimes.
Núria Marín i Casas
Regidora a la Paeria de Lleida i Diputada provincialSecretària Regional de les Dones d’ERC a Lleida