No és igual okupar habitatges de propietaris legítims on es genera inseguretat, violència i problemes de convivència que, com abans, davant la falta d’iniciatives de l’Administració, s’okupaven terrenys i habitatges per evitar l’especulació a canvi de plans populars, creatius i integradors (pulmons verds, reformes a canvi d’habitatges, agricultura ecològica, projectes de cohabitatge, etc).
I no es pot generalitzar allò conseqüència d’un model capitalista que nega oportunitats i drets i, contradictòriament, obligacions. Ens deien que ‘liberalitzant’ el sòl els preus baixarien per ‘lliure’ competència, però la ‘liberalització’ es bescanvia per especulació, oligopolis i preus abusius.
Mentre la classe política de tot color participa del sarau o és mera espectadora que esquiva el debat apel·lant a la ‘bona voluntat’ dels propietaris (sense eines contra impagaments i okupacions) o en nom del dret a l’habitatge permet okupar habitatges perjudicant propietaris i veïnatge.
L’adequat seria sumar a la bona voluntat dels propietaris la creació de grans parcs públics d’habitatges a preus justos i una empresa pública per gestionar-los (sumant iniciatives ciutadanes, sindicats i empreses d’economia social i cooperativa) i, anant a l’arrel del problema, regular amb preus justos però amb eines i garanties als propietaris.
Tanmateix cal recordar que l’article 47 de la Constitució senyala el dret a l’habitatge digne i contra la seva especulació, esmentar el paper dels despietats fons voltors internacionals, saber què ha passat amb prou habitatges de protecció oficial i que molts d’aquests a Catalunya deixaran de ser-ho en 5 anys, i què passa amb els habitatges buits de la SAREB producte d’entitats financeres rescatades amb diners públics i que, ja per això, directament s’haurien d’incloure dins aquests parcs públics d’habitatges.
Ja prou de gent sense cases i cases sense gent.
Toni Yus Piazuelo