És absurdament paradoxal que ens esforcem a demanar transparència, seriositat, a qui es presenta a la gent del seu voltant tot amagant-li, el Jo que tots portem dins. I aquesta és només una de les moltes contradiccions de l’ésser humà.
Hi ha infinitat de cançons que ens conviden a ser un mateix, a no tenir en compte l’opinió dels altres envers nosaltres, a deixar que la gent parli i parli, com si no ens importés, mentre actuem de manera políticament correcta, mirant d’amagar el propi Jo, tot i saber que això no és que sigui complicat, és que és impossible, tret de quan es pateix alguna malaltia no desitjada. No ens podem enganyar sobre qui som!
A voltes em pregunto cóm s’ho deuen fer els actors, per viure en una mena de contínua esquizofrènia, essent algú davant les càmeres, mentre roden una pel·lícula, i essent ells de veritat quan arriben a casa o estan amb els amics. Em fa l’efecte que ha de ser complicat compaginar-ho. Potser els seus pròxims ho saben.
Per altra banda, per què tenim tan arrelat el costum d’anar demanant perdó, o justificant els nostres actes, quan prenem una decisió i la complim fil per randa, si l’hem presa i aplicada d’acord amb tal com som i amb el nostre raonament?
Es pot donar el cas que una trista derrota tingui regust de dolça victòria perquè, per una vegada, s’ha sigut coherent i conseqüent amb un mateix, malgrat no haver aconseguit el resultat esperat. I això sí que és un gran èxit, que mereix ser celebrat.
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA