Quan ens fem grans, creixem o empetitim? Tothom té clar que el cos es desenvolupa, es fa més gran, més àgil, més pesat però, i la nostra ment, què fa?
Quan arribem sobtadament a aquest món, tot és nou per a la nostra ment, tot ens atreu, ho volem veure tot, ho volem tocar tot, ho volem sentir tot, ho volem escoltar tot, ho volem tastar tot, ho volem olorar tot, tot, tot … Un infant mai malbarata el temps perquè no té temps per perdre. Quan està quiet, immòbil, no és que no estigui fent res, és que està mirant, escoltant, sentint perquè ho vol fer tot, ara i aquí, no demà i encara menys en el futur, ho vol ara i aquí.
I nosaltres? Amb el pas del temps, aquell afany per descobrir-ho tot es va encalmant, perd importància. L’espontaneitat de l’Infant que diu allò que pensa, perquè ho pensa i s’ho creu i per això ho diu, on se’n va i no torna? Nosaltres ens fem grans, anem cedint espai a convencionalismes, evitem dir invonveniències per no incomodar ningú i, ben sovint, ens sentim incòmodes actuant així.
Un infant no serà mai incongruent; una cosa, una acció, un comentari, són bons o dolents sempre, no avui sí i demà no. Nosaltres, els adults, massa sovint, busquem aprovacions d’algunes actuacions que, manta vegades, no aprovaríem en altres situacions. Un infant no entendrà un càstig, si el dia anterior ha rebut un premi en forma d’aplaudiment fent lo mateix.
Tenim el mateix cervell tota la vida, ell sempre funcionarà igual; té dos hemisferis que, exceptuant danys inesperats i indesitjats, sempre compliran les mateixes tasques i de la mateixa manera. L’hemisferi dret va reduint la seva activitat i va permetent que l’hemisferi esquerre la incrementi perquè ens fem grans però, val la pena fer-se grans pagant aquest preu? Si, per un moment, recuperem les ganes de descobrir coses noves, de tastar coses noves, de fer coses noves, potser tornarem a ser infants per un moment i, potser, haurà valgut la pena?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA