Temps era temps, Georges Moustaki ens explicava que “il y avait un jardin …”, Facundo Cabral ens recordava que “Juan Comodoro, buscando agua, encontró petroleo pero se murió de sed … ”, Aznavour cantava que en temps de “la Bohème”, els artistes vivien ”de l’air du temps”. D’alguna manera, tothom s’adaptava i era feliç. Munch va pintar una cara deformada, gairebé inexpressiva que llançava “el crit”. Potser ja ens llançava un avís de cap on anem.
Avui, enmig d’una desbocada crisi climàtica, els governants que viatgen constantment en jets privats, cotxes que consumeixen molt i contaminen encara més, ens acusen de malbaratar l’aigua, de contaminar l’aire quan ens movem en cotxe per anar a treballar, fins i tot acusen les vaques, de contaminar i fer créixer la capa d’ozó quan es peten.
Enmig d’aquest desgavell, la gent de Ponent encara som una mica afortunats de tenir l’horta a prop i poder, més o menys, gaudir dels seus paisatges i dels productes que en rebem, gràcies a la dura feina de la pagesia i la ramaderia.
Això, malauradament, està arribant a la seva fi i, ben aviat, hi haurà màquines que fabricaran píndoles que ens prendrem per esmorzar, dinar, berenar i sopar, obtingudes de maneres que potser serà millor no saber. I ens diran que són més sanes que un entrepà de pernil o de truita de patates amb ceba.
El temps corre. Els polítics ens diuen que encara som a temps d’actuar, però passa el temps i no actuen. Nosaltres, impotents, veiem passar el temps. Si el temps s’esgota i no hem fet res, de què servirà llavors penedir-se de no haver arribat a temps?
Bona nit, gent bona !!
JOAN RAMON BUIXADERA