Tots ens estimem la vida! I jo, la meva, me l’estimo més que ningú. En comptadíssimes ocasions l’he posada en perill; i n’estic penedit i avergonyit perquè no tenen cap raonament possible que en permeti l’aprovació.
Bogeries de joventut al volant, alguns avançaments arriscats i algun excés de velocitat. Sé que m’agrada anar depressa però minimitzant els riscs. Queden lluny aquells dies … i afortunadament estan superats.
La qualitat de vida té un preu i, n’estic ben convencut, val la pena pagar-lo; és més, de vegades, el preu és senzillament seguir normes per tots conegudes.
Se’m fa incomprensible alhora que difícil de qualificar l’actitud d’alguns que, aixoplugant-se en una suposada necessitat vital, posen en perill la vida de les persones del seu entorn. Amb quin dret? em pregunto. I … el tenen, aquest dret? Qui els l’ha atorgat? Se l’han agafat sense demanar-ne el corresponent permís a la societat de què en vulneren els drets?
Són moltes les preguntes i no en trobo la resposta. Als hospitals hi ha molta gent que pateix. Els nostres cossos passen per diferents etapes al llarg d’això que anomenem vida. A voltes, algunes peces necessiten ser reparades i, fins i tot en alguns casos, substituïdes. I allà hi trobem els mecànics que saben posar-nos a punt d’una manera excel·lent. Quan l’èxit no arriba al cent per cent, l’adaptació a la nova situació ens obre portes que mai abans no hauríem gosat obrir.
Allà dins, a les mans d’aquesta gent, un dia com tants altres fora, pot tenir tota la pinta d’un dia genial. I ens en sentim molt feliços i orgullosos quan això passa. I aprenem. I millorem en el nostre dia a dia per no haver-hi de tornar durant el màxim de temps possible.
Fins a quin punt algú té dret a jugar amb la vida dels altres per defensar la seva? Una cervesa amb els amics hi dóna dret? Una jornada laboral s’ho val? Als hospitals semblen déus multiplicant llits i espais de cures intensives, com aquell que multiplicava pans i peixos, però són éssers humans i també tenen límits.
Hi fan prou per fer acceptar i complir aquests drets, aquells que en tenen l’obligació i el nostre permís atorgat a les urnes?
Si no som responsables i conscients d’aquesta veritable necessitat vital per a tothom, la solució l’albiro molt llunyana. Ens omplim la boca de drets i llibertats. Som capaços de respectar els dels altres o som petits dictadors egoistes conscients o no del mal que podem provocat? Fem-ho, pel bé de tothom.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera