I no és parlar per parlar és part de l’aprenentatge. Moltes vegades cal ensopegar i caure per a aprendre a caminar.
El mateix ocorre amb l’èxit. Habitualment un cau, xoca, s’estremeix, posa-li tants adjectius com vulguis… però per a tenir èxit l’habitual és fracassar o aprendre com no fer-ho. I això em porta a pensar que no entenc per què el fracàs és una cosa que la gent amaga. Sembla que fracassar és dolent. Evidentment que a ningú li agrada, però si ho entens com a part d’un procés no és dolent.
El famós cantant “Ed Sheeran” té fins i tot una filosofia referent a això. Ed Sheeran ha reflexionat obertament i diu: “que no s’aprèn res de l’èxit”, ja que aquest sol es gaudeix. Per a l’artista, “el fracàs és un pas obligatori, transformador i la veritable base de qualsevol assoliment”.
Ens oblidem moltes vegades quan aplaudim a algú per aconseguir el seu assoliment, quant li ha costat arribar fins a ell. No veiem quantes vegades ha caigut o el difícil que ha estat la seva vida fins a arribar a la meta. I no oblidem que hi ha èxits que no són duradors. Per descomptat que hi haurà algú que hagi tingut èxit sense grans fracassos, però aquests són els menys. Mirar com a exemple al cantant ja esmentat o a Sylvester Stallone. Buscar en Google “qui va tenir vides difícils abans de tenir èxit” i et sorprendràs. Tal vegada d’aquesta manera entendreu que caure és part del procés per a aprendre a caminar.
Juan Juncosa