Si l’ésser humà és l’animal que durant el matí de la seva vida camina a quatre potes, al migdia a dues, i a la nit de la seva vellesa camina (generalment) a tres potes (acompanyat del seu bastó), un dels col·lectius més tocats per la crisi sanitària ha estat el de la gent gran (majoritàriament gent sola) fent evident la incapacitat del sistema per garantir el dret a una vellesa lliure i digna, tot i les estratègies per sobreviure a la solitud no desitjada, l’avorriment i el sentiment d’inutilitat a falta d’un caliu humà perdut fa temps.
Un gran repte en la tornada a la ‘normalitat’ (o nova ‘normalitat’?) que fa plantejar models alternatius de cura centrats en les persones, lluny de les típiques residències massificades sovint gestionades per consorcis empresarials com ‘aparcaments d’avis’ i treball en precàries condicions laborals (excepte honroses excepcions), respectant el caràcter i condició de cada persona: models de petites unitats de convivència amb serveis de suport integrat (residències de poques places i habitacions individuals respectant la intimitat i amb millor aïllament davant nous brots, models d’habitatge col·laboratiu autogestionats o ‘cohousing’, pisos compartits, etc), atenció integral a domicili i geriàtrica als CAP, serveis d’infermeria 24 hores, tecnologies adaptades a la llar, etc.
Si una altra manera de viure la vellesa és possible i la majoria de gent gran vol quedar-se a casa seva, falta voluntat política i inversió pública i habitatge per sobre el lema de ‘tot anirà bé’ i el debat públic-privat. Perquè es juga la vida de la gent gran, mereixedora de retirar-se dignament després d’anys de treball i donar-nos la seva experiència; cal donar-li el reconeixement merescut, empoderar-la i aprenent d’ella i prioritzant la seva veu en les qüestions que l’afecten per poder dins la llibertat d’elecció escollir on envellirà i morirà.
Però tot plegat passa per mesures de conciliació laboral i familiar, i perquè la mateixa societat recuperi els valors de la família en ser un dels pilars de la Vida i un dels agents econòmics amb el Sector Públic i les empreses. Sinó, cal preguntar-nos si cal tornar a aquella ‘normalitat’ on la gent gran és sempre en darrer lloc, moltes vegades sols acompanyada del seu bastó.
Toni Yus Piazuelo