Els dies ja no tenen nom. L’han perdut en el pou del confinament en què vivim. Només el mòbil i els informatius em recorden que avui és dimarts, 17 de març del 2020.
La rutina obre la porta i entra a casa cada matí. Cada dia és igual que l’anterior i serà igual que el següent. Allò que era intranscendent la setmana passada, ara té un cert encant i trenca la monotonia.
És tan fàcil, perdre la noció del temps … Recordo que, al juny del 2003, vaig fer, per primer cop, “el camí”. Un dels molts consells que em van donar pelegrins més experimentats, va ser: “estigues a l’aguait d’en quin dia vius, els diumenges, les botigues tanquen”. I calia vigilar, i tant! Cada tarda comprava una barra de pa que, amb embotit o alguna llauna de sardines o tonyina, seria el sopar d’aquella nit i l’esmorzar de l’endemà. I si no podia comprar-ho, hauria tingut un problema. Ara podria passar el mateix. Res no canvia entre els dilluns o els diumenges.
Aquest matí he anat a fer una donació de sang, la primera d’aquest any. L’estada al banc de sang de l’hospital Arnau de Vilanova ha sigut com una alenada d’aire fresc, rere les parets de vidre que envolten la sala de donacions.
Omplir el qüestionari previ, superar les proves del nivell de ferro, la tensió arterial i l’absència de febre m’han reconfortat. Una breu estona de conversa amb les infermeres ha arrodonit aquella estona.
M’ha entristit, i molt, malauradament, sentir que telefonaven a la gent per a que anés a fer alguna donació i s’hi negaven. Quina manca de solidaritat!, he pensat. Per què no us poseu en la pell dels receptors, collons! Tant costa? Mig litre de sang, per a una persona sana no és res. Per a un malalt, pot significar seguir viu. M’encenc només de pensar-hi.
La resta del dia ha sigut un retorn a la monotonia. I demà, més del mateix. Què hi farem, c’est la vie!
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera