La por és un sentiment molt humà i pot ser fins a cert punt un mecanisme de la naturalesa per sobreviure i evitar imprudències excessivament temeràries. Però no obstant, quan aquesta por ens paralitza i ens impedeix créixer, madurar o limitar els nostres moviments cap al progrés esdevé patològica i malmet moltes carreres professionals, polítiques o personals de molta gent. I és que molts són els camins, carrerons i túnels que porten a la por o la travessen (i no sols precisament els que podem trobar als parcs d’atraccions on molts de nosaltres hem vist a la nostra infància). Uns camins i és per on alguns sectors volen que passem i nosaltres podem escollir passar-hi bé per iniciativa pròpia (per masoquisme o altres motius) o passem per obligació. Mentre hi ha gent a la que diu fer-li por llegir i sentir declaracions i informacions mínimament contràries a la dictadura políticament correcta (ara disfressada de ‘democràcia’), però la por fonamentada és, entre d’altres, la que té la gent davant la falta de perspectives laborals, la delinqüència, la inseguretat ciutadana, la mala gestió social, l’incivisme, la destrucció de l’entorn urbà i mediambiental, etc… però mentre alguna gent ja se la veu venir, també fan por (si no més) les declaracions d’aquella altra gent disfressada que parla contínuament de ‘democràcia’, ‘llibertat’ i ‘drets humans’ (alguna fins i tot autoanomenada presumptuosament ‘antifeixista’) que en realitat amaga unes excuses per no fer res respecte als problemes reals de la gent, desviar responsabilitats i (el pitjor) voler realment ‘democràcia’ i ‘llibertat’ però sols quan es pensi com ella, se li doni la raó o es calli. Però amb por o sense, l’important és avançar.
Toni Yus Piazuelo