Cau la fosca nit sense lluna sobre un país compungit. Enmig del caos, la ràbia, el dolor i l’angoixant dubte sobre què cal o no cal fer. El dilema s’eixampla quan les dues bandes del problema es disputen el suport de la societat en què, tots, volem viure.
A voltes, sento enyorança d’uns temps que no he viscut però que, de tant haver-ne sentit parlar, enyoro. Aquells temps en què hom podia viure en una casa amb les portes sense pany o, senzillament, obertes sempre i per a tothom. Les coses eren de cadascú, però estaven a l’abast de qui les pogués menester. I la vida transcorria en pau i harmonia.
Els virus de l’enveja i l’ambició desmesurada van anar infectant una societat despreocupada que, sense adonar-se’n, els va anar covant al seu interior.
Aviat aparegueren els panys, les claus per tancar-los i els agents de policia per fer complir unes normes que mai abans no havien existit. Però els afanys de poder i riquesa no tenen aturador, ans al contrari. Enceguen al fanàtic que, armat fins les dents, engalipa innocents que l’ajudaran en la seva guerra contra tothom que el vulgui frenar.
I arribaran els exilis i els exiliats fugint de penúries i dolors. Rebran ajudes de qui els vol veure viure sense aquella angoixa d’altres llocs. Alguns d’aquests nouvinguts però, infectats per aquell mateix afany de qui els va fer fugir de les seves llars, se saltaran les normes establertes i, en aquella societat encalmada i pacífica, neixerà i creixerà un dubte que es farà enorme a cada dia que passi.
De quina banda em poso? De la de qui defensa i vol protegir allò que és seu, corrent el risc de ser acusat de racista o xenòfob? O de la de qui vol allò que no té i ho exigeix perquè algú li ha fet creure que hi té dret?
On se situa aquella línia vermella que ningú hauria de traspassar? Fins a quin punt ha d’arribar la bondat d’un poble que acull gent vinguda de països en discòrdia? Les normes hi són per complir-les? En quins casos i fins a quin punt se’n pot eximir algú d’aquest suposat deure?
Tant do bo, en la fosca i trista nit ensangonada bufessin vents de canvi i un sol de mitjanit poses llum en aquestes tenebres.
Bona nit, gent bona !!
Joan Ramon Buixadera