Podem caure en el classisme (una altra mena de racisme, el social) si no som capaços d’admirar totes aquelles persones capaces de crear amb les seves mans, sigui dibuix, pintura, música, escultura, teixir, cuinar, construir cases, reparar i construir aparells electrònics, sistemes de calefacció i l’artesania en general, així com valorar altres professions clau en l’economia com les del transport i la neteja (ambdues professions susceptibles de col·lapsar un país en cas de vaga indefinida); però també cal admirar altres professions com la de mestre (professor), a pesar d’haver passat de ser respectada a menystinguda per culpa de la classe política i la pèrdua de valors de respecte a la societat actual.
El 27 de novembre és el Dia del Mestre a tota Espanya (altres països tenen el seu propi) per reivindicar la importància de la professió, el seu paper d’acompanyants dels nostres fills i filles en el seu creixement i recordar San José de Calasanz, un sacerdot, pedagog, creador de l’educació moderna i un dels primers defensors de la educació pública universal, sent just el dia 27 de novembre de 1597 quan fundà la primera escola per infants vulnerables (l’inici de les ‘Escoles Pies’).
És clar que el professorat marca les nostres vides (jo mateix en tinc records i anècdotes) i serveix d’exemple, perquè l’ensenyament no és sols adquirir coneixement, sinó enteniment, aprendre valors i, com afegitó, el mateix professorat hauria de poder ajudar en l’orientació laboral i professional de l’alumnat.
Un professorat brillant és ben recordat quan toca els nostres sentiments; provoca en l’alumnat el desig d’aprendre; sap captar l’atenció per donar les lliçons; ens prepara per la Vida; distingeix ensenyament d’educació; i és bon mentor i orientador. I potser caldria parlar de la necessitat o no de titulació universitària i màster per la docència segons l’etapa educativa on s’exerceixi aquesta.
Toni Yus Piazuelo